Quan els nostres exiliats republicans no tenien on caure morts, els mexicans els van acollir. Ens ho van explicat Tísner i Carner, Nicolau d’Olwer i Calders, Bladé i Xirau, Serra i Hunter i Cid i Mulet, Palerm i Riera Llorca. És per això que la tendència natural dels catalans ha estat, en els darrers noranta anys, alinear-se amb Mèxic quan ha tingut friccions amb Espanya. Què hem de pensar del conflicte diplomàtic sorgit a ran de la presa de possessió de la presidenta Claudia Sheinbaum, el proppassat 1 d’octubre? Caldria que Felip VI demanés perdó per les calamitats de la conquesta d’Amèrica?. En un dia tan assenyalat com el de la Pilarica, la patrona d’Espanya, de la guàrdia civil i de la Hispanidad, potser és un bon moment per plantejar-se la qüestió.
Quan, l’abril de 1493, Colom arriba a Barcelona per explicar als Reis Catòlics les meravelles de les Índies, una gernació encuriosida omple els carrers, bocabadada pel seguici d’indígenes que l’acompanyen, els papagais i les plantes exòtiques que aviat arrelaran a Europa. Els sobirans estan tan encuriosits com el poble, però endeutats per tanta campanya militar, clissen sobretot els objectes d’or, màscares i joies i lingots. Tot plegat, no res de l’altre món, però l’almirall els convenç que les noves terres són un immens jaciment del vil metall que només espera que hi vagi algun espavilat i, amb quatre cops de pala, comenci a omplir-ne els vaixells. La febre d’or travessa tota la península i milers de nobles arruïnats i aventurers, saltejadors de camins i veterans de les campanyes d’Itàlia, tota una extensa gama de gent de mal viure decideix embarcar-se i enriquir-se per la via ràpida.
Només ha passat un any de la conquesta de Granada i l’aventura americana serà una continuació de la mateixa lògica guerrera de depredació. Si, durant segles, els conqueridors havien rebut extensos territoris del sud de la península com a pagament a la seua contribució militar contra l’Islam, era lògic que a les Índies es plantegessin les coses en els mateixos termes: només calia ocupar la terra, defensar-la de la cobdícia dels veïns, exigir tributs i serveis als vassalls i mantenir aquella societat d’amos i serfs. Ho han explicat els clàssics contemporanis dels conqueridors, com Bartolomé de Las Casas a la Brevísima relación de la destruición de las Indias (1552), Bernal Díaz del Castillo a la Historia verdadera de la Nueva España (1575) i l’Inca Garcilaso de la Vega a la Historia General del Perú (1617), o contemporanis nostres que ja són clàssics, com J.H. Elliot a The Old World and the New (1970), amb traducció castellana a Alianza, Madrid, 1972) i Lesley Byrd Simpson a The Encomienda in New Spain. The Beginning of Spanish Mexico (1966, amb traducció castellana a Península, Barcelona, 1970).
Simpson remarca un fet que resultaria decisiu: que la institució que els castellans van empeltar al Nou Món va ser la vella encomienda medieval. L’any 1542, l’Emperador va signar a Barcelona la cèdula per implantar el virregnat al Nou Món, amb el virrei com a alter ego del monarca, igual que a les possessions catalanoaragoneses de la Mediterrània. Va ser un intent modernitzador frustrat, perquè l’administració americana va seguir, malgrat tot, la inèrcia castellana de l’encomienda, pràcticament fins al segle XVIII, amb resultats desastrosos: era un artefacte jurídico-polític massa primitiu per ser eficient en uns territoris tan vastos i amb una anàrquica munió de conqueridors àvids de tresors.
Sobre el paper, el comendador (o encomendero, com en dirien a Amèrica) tenia l’encàrrec reial de procurar el benestar material i l’evangelització dels súbdits, d’acord amb la butlla atorgada per Alexandre VI el 1493. Però tot plegat va quedar en paper mullat pel vast Oceà, i una veritable plaga de paràsits socials va travessar l’Atlàntic i va provocar situacions dramàtiques i estrafolàries, perquè afrontaven reptes moderns amb els seus esquemes mentals anacrònics. Explica Díez del Castillo que quan, el 28 d’abril de 1521, Hernán Cortés començava el setge de la ciutat de Mèxic, tenia tretze bergantins que havia fet construir per solcar la famosa llacuna mexicana, però li mancaven remers: els seus soldats al·legaven que només volien combatre i es negaven a remar, que era cosa impròpia dels hidalgos. S’hagué d’imposar enèrgicament i finalment va poder iniciar l’atac. És difícil negar la comicitat d’aquell insòlit problema que, per desgràcia per als espanyols i, sobretot, per als indis, no era un fet aïllat. La causa de la ràpida ruïna de la primera colònia americana, la Hispaniola, fou que va acollir un exèrcit de ganduls que exigien molts aliments, molt d’or i, abans que res, molta mà d’obra per obtenir les dues coses.
El resultat fou que els indígenes, que de iure eren lliures, de facto van ser esclavitzats i anorreats. En els deu primers anys de la conquesta, la mala reputació de la Hispaniola va frenar l’arribada de persones d’un nivell moral acceptable i, quan Colom preparava la tercera expedició, va haver d’escollir entre criminals de tota mena que tenien la possibilitat de purgar les seves culpes a ultramar, on la pena de mort podia commutar-se per dos anys de servei i els delictes menys greus per un. “Juro que la multitud de hombres que han venido a las Indias no merecen el agua de Dios ni del hombre”, escriu l’almirall en una carta al rei de l’any 1500, una situació que bàsicament es mantindria al llarg del temps.
Comptat i debatut, malgrat els nous intents negacionistes de l’espanyolisme dur, les darreres estimacions científiques mostren que la conquesta de les Índies va ser una catàstrofe demogràfica que reduiria uns seixanta milions d’indígenes a sis milions en cent anys, entre el 1500 i 1600, a causa de les guerres, els atacs a les poblacions, les malalties i l’explotació esclavista a les encomiendas, aquell estri administratiu obsolet que, a més d’arruïnar les colònies, va condemnar la metròpoli a la fam estructural. Davant d’això, la conclusió sembla clara: la monarquia espanyola hauria d’admetre la culpa i demanar perdó.
Xavier Vega Castellví
