Aquest mes tenia pensat escriure sobre un tema banal que implica a molta gent i que crec que cal tenir en consideració tant pel seu efecte en l’economia com en la societat, però aquest dijous passat, mentre estava veient el Barça, vaig rebre uns missatges de WhatsApp (a n’aquestes hores no contesto mai) que desgraciadament m’anunciaven la mort de Joan Esteller a Alemanya.
Realment va ser una notícia que em va deixar en xoc, no perquè per tràmit de la vida no fos possible, més bé, perquè, com en algun cop he dit, no em faig a l’idea del pas del temps i sembla que en conti zero vint i-cinc enlloc d’un.
Ara mateix em trobo escrivint en un dia de pluja ben caiguda (benvinguda), escoltant Los Planetas, després de veure una pel·lícula, que dec ser jo que m’he fet vell, però que potser li feia falta prendre alguna de les substàncies que promocionen per a trobar-li el fil…tot i així m’ha servit per a recuperar d’entre la pols, aquells vinils d’un grup peculiar amb una gran música i millors lletres (recomanació “Un Buen Día”).
De la mateixa manera, em bullen els dits per escriure el que realment penso del genocidi dels jueus d’Israel (perquè no són tots a Israel que defensen aquesta manera d’actuar) cap al poble palestí, i amb la seva extensió, a qualsevol lloc on els hi vingui de gust, ja que són els únics que poden fer el que vulguin en nom d’una defensa d’alguna cosa que fico molt en qüestió, però com sempre, el diner és el diner, i d’això en saben molt ells al recorregut de la història de la humanitat.
Tot i així, i que pel poble palestí Joan m’ho hagués deixat fer, voldria dedicar aquestes quatre línies a una persona que vaig conèixer el 2002 i que amb aquests més de 20 anys m’ha aportat i m’ha deixat aprendre tant d’unes generacions que realment són responsables del que ara podem dir que som i tenim.
Cada cop ens queda menys temps per absorbir tot el coneixement de les generacions que van ser responsables, cadascú amb la seva mesura, del canvi i millora, i que ara, com algun cop he dit, està representat (puc opinar només pel més proper i segueixo que són les Terres de l’Ebre, la resta només escoltant-la per TV o ràdio em generen la mateixa capacitat) per gent que no podrien servir sense dificultat per a obrir una porta o fer una fotocòpia.
A la vida crec que el millor per a aprendre és està callat i poder escoltar a la gent que t’he coses que explicar, i amb aquesta he sigut un privilegiat amb el Joan, perquè com “pesat” que ha estat tots els anys que hem tingut lligams “laborals”, ell no ho sap, però he tingut la possibilitat d’escoltar-lo i fascinar amb el que m’explicava i em feia pensar, i crec que fer-me millor,…Mai oblidaré aquelles nits a Alcanar amb tots els companys de “discussió”, sempre noble, i que ara fan tanta falta, i per a mi em quedo (i algú més també se la queda) la seva definició de perquè Tortosa demostrava en aquells anys (blanc i negre) que era capital.
Res més, no en vull fer cap recull del que era Joan Esteller perquè necessitaríem un diari sencer, cantant, comunista, exiliat (de veritat) a Alemanya, periodista de Catalunya Ràdio, i amb el seu retorn, una persona compromesa amb els postulats de l’esquerra de veritat, el PSUC. Qui en vulgui conèixer una mica més pot llegir l’article de Jordi Sancho publicat el 17 d’octubre del 2023 al Diari de Tarragona.
Jo només demano no oblidar-me dels seus moments, una forta abraçada a Maria José i desitjar que el seu poble estigui a l’alçada.
Salut i República!