Se’ns ha trencat la humanitat. Sé que sona a frase extremadament forta, però és la sensació que tinc d’ençà que he començat a notar al meu voltant la quantitat enorme d’intoleràncies, i de coses que s’escapen a la comprensió d’una ment humana molt poc privilegiada, com és la meua.
Nostru senyor va donar-nos tres animals, la vaca, la cabra i l’ovella, per poder treure’n llet. Fins i tot, va tenir la immensa saviesa de fer que les dones poguessin alletar els seus infants fins a certa edat. Fent que la llet sigui un element fonamental de l’alimentació de qualsevol ésser humà per al creixement sa i fort dels seus ossos.
Abans anaves a fer un cafè amb sis amics i era fàcil
Ara la gent prefereix, o només pot beure, la llet de fruits secs, la llet sense lactosa, la llet que prové de coses com la civada. Vatros heu agafat un grapat de civada alguna vegada? Segurament és de les coses més seques que et pots tirar a la cara. Allò és més sec que el desert dels Monegros. Més sec que un entrepà de polvorons. Com ha de sortir llet d’allí? He llegit que es fa mesclant-se amb aigua, algun edulcorant i sal. Esteu bevent tes de civada. És un te. I després s’afegeix al cafè.
Abans anaves a fer un cafè amb sis amics i era fàcil. Quatre cafès amb llet i dos tallats. Ara un és un cafè amb llet de civada, l’altre cafè amb llet sense lactosa, l’altre cafè amb llet, però llet d’avellana ??????, l’altre de llet de coco ????, l’altre tallat descafeïnat de màquina amb sacarina i la llet sense lactosa i l’última persona quasi que li fa fins i tot vergonya demanar el tallat de tota la vida. Que el cambrer està allà plantat pensat “em tocarà encetar sis brics de llet diferents i embrutar l’hòstia de recipients per sis punyeteros cafès i deu euros de caixa”.
Això és perquè estan sortint molts problemes, intoleràncies, i malalties que afecten la digestió i al·lèrgies. A mi això em fa riure molt perquè jo tot m’ho miro des de l’ambarrera, com diem a les Terres de l’Ebre. Gràcies a nostru senyor no tinc cap d’aquests problemes. Però m’agrada ser un simple observador, un aficionat. Quan vaig a sopar i la gent demana bases de pizza sense gluten i, a poder ser, vegetarianes i que sigui la pizza de verdures, però no de totes les verdures perquè la ceba em senta malament i pebrot roig tampoc perquè tampoc en puc menjar i formatge tampoc perquè la lactosa uffff… i després els hi treuen una pizza que és una puta merda i et miren fent cara de “quina merda de sopar este restaurant no té ni idea”. ?????????
Penso en tots aquells que han mort sacrificant-se per nosaltres sense saber que eren intolerants
Sempre m’ha agradat viatjar mentalment al pleistocè. Aquella època de fa un milió i mig d’anys, aproximadament. Pam dalt pam baix. I penso en tots aquells que han mort sacrificant-se per nosaltres sense saber estes coses. Tots aquells éssers que caçaven en grup, i estaven dues hores lluitant salvatgement contra un mamut de deu tones, per després carregar les peces de carn de cinquanta i seixanta quilos a les espatlles, i fer els vint-i-tres quilòmetres que tenien fins a una petita cabana que construïen i destruïen cada pocs dies, on la seua dona, que havia construït tot el tancat dels seus animals, havia munyit les vaques, les cabres, havia matat dos porcs, havia muntat una taula després d’anar al bosc a buscar llenya i tallar disset pins, i carregar tota la fusta a les seues esquenes fent trenta-vuit viatges amb troncs cap a casa, l’esperava per dir-li “la filla s’ha mort perquè ha begut llet de la vaca i se li ha inflat l’estómac perquè, clar, pobreta era intolerant a la lactosa i no ho sabíem”. L’home se la mirava amb la cara plena de sang, tres dits trencats, les plantes dels peus més dures que el coll de Fernando Alonso, tres costelles trencades d’un cop de trompa del mamut, i segurament un pulmó foradat, i deia “puta lactosa Mari Carmen…”. Llavors algú apuntava a una pedra i sang del mamut “compte amb la llet de la vaca que fa explotar estómacs”.
Només espero que no vingui cap guerra
També m’imagino el cas hipotètic de dos éssers, també a la mateixa època, al costat d’un riu. Una d’estes persones està dins l’aigua, l’aigua pràcticament congelada, en ple hivern, perquè vol pescar un parell de salmons per a la seva família i poder sopar aquella setmana peix fresc. Amb una llança feta de fusta, amb la punta afilada, com li va ensenyar el seu pare, i al seu pare li va ensenyar el seu avi. Per fi pesca un salmó, vint quilos d’animal, preciós, li brillen les escames sota la llum del sol, i ja està pensant com el cuinarà al foc de la casa, què bo que quedarà. I l’altra persona, està fora del riu, ha recollit un grapat d’herbes, quatre flors, quatre trossos d’herba, els ha xafat contra una pedra, i n’ha fet una pasta. I quan arribaran a casa, dirà “jo no vull salmó, que no menjo animals, però deixa’m posar estes herbes aquí on cau l’oli del salmó cuinant-se que si no tenen sabor a salmó no valen res”. ???????? I aquí va néixer l’heura. Però no ho sabem perquè esta persona va morir, perquè algunes de les herbes que va recollir eren verinoses i no tenien encara els processos químics que es necessiten avui dia per a fer-vos creure a tots que el que esteu menjant “amb sabor a pollastre/salmó” és molt natural.
Se’ns ha trencat la humanitat. I jo només espero que no vingui cap guerra, perquè si hem de menjar de llaunes de conserva a les trinxeres mentre ens bombardegen i hem de tenir en compte si la llauna de sardines en conserva porta gluten o si el cafè que ens ha fet el sergent amb restes d’orina per obtenir aigua mineral ens el fa sense lactosa o no, crec que tenim la guerra perduda.
Manel Añó Vernet – Filòleg Anglès i Periodista