El president Sánchez ha estat a Mauritània, Senegal i Gàmbia per tractar la crisi per l’allau de refugiats incontrolats que s’aboquen principalment a les Canàries. Ha pactat dispositius policials per a impedir la seva sortida dels països d’origen. També, com a solució, ha ofert una immigració controlada que permetria, segons el govern espanyol, sostenir l’activitat econòmica i les previsions de pensions a la jubilació, mitjançant contractes temporals amb data de retorn; en definitiva, no ho diuen així, mà d’obra barata per sostenir l’economia i els interessos del capital. Una proposta i l’altra són posar noves muralles.
Dos-cents anys abans de l’era cristiana, l’emperador Qin Shi Huang va iniciar la construcció de la gran muralla, al llarg de més de cinc mil kilòmetres, per protegir el seu imperi; volia evitar la penetració dels pobles nòmades del nord que pressionaven per accedir a les planúries xineses amb més pastures, aigua i mitjans de subsistència. Tres-cents anys després, l’emperador romà Adrià ordenava la construcció d’un mur defensiu que partia l’illa britànica per tallar la penetració dels pobles del nord de l’illa; el seu succesor, l’emperador Antoni Pius, va construir una nova muralla més al nord perquè l’anterior resultava insuficient. Encara dins l’imperi romà, ja al segle IV, es va bastir una altra muralla, de 550 kilòmetres, al llarg del riu Rhein per controlar les transferències de mitjans i evitar la penetració de poblacions del nord d’Europa. De res van servir les muralles, al cap dels anys els pobles exteriors van superar els entrebancs que els hi havien posat, al principi poc a poc i després massivament, ocupant i destruint l’imperi romà. Les tribus nòrdiques vàndals, alans, sueus, gots,… van penetrar, es van fusionar amb els pobles existents romanitzats i van constituir noves realitats socials i polítiques, inici de la cultura que estem vivint.
Durant l’edat mitjana els fluxos migratoris a l’interior d’Eurropa es produiren en funció de les guerres, els enfrontaments entre estats, les religions i els poblemes socials i polítics dels països. Uns països eren circumstancialment productors d’emigrants cap a altres que, anys després, es movien inversament retornant als origens.
El 1776, quan es van constituir els Estats Units d’Amèrica, van pendre possessió d’un immens territori gairebé desèrtic amb una població autòctona que intentaren oposar-se a la colonització sense èxit, com és conegut. A finals del segle XVIII, Europa travessava una crisi econòmica que durà prop d’un segle i guerres succesives; una solució per a la famolenca població europea era l’emigració a Amèrica, principalment al nord, afavorit i estimulat pels mateixos governants. L’avanç cap a les terres de l’oest no s’aturà fins arribar al Pacífic. Durant anys es produiren onades d’emigració, començant pels anglesos, seguint pels irlandesos, alemanys i altres, constituint un mosaic plurinacional d’origen però que acabà sent nacional de consciència compartida. L’arribada d’emigrants ha continuat durant segles fins a dies d’avui on la pressió des del sud del mateix continent esdevé un dels problemes més engoixants del país.
La gent emigrava a la recerca de millors condicions de vida. Ho feia fa dos mil anys i ho fa ara. No ho fa voluntàriament i per caprici sinó obligada per la seva situació personal i el desig de viure amb un mínim de dignitat
A la Catalunya recent, hi ha memòria viva de les gran onades migratòries de finals del segle XIX i durant la meitat del segle XX, especialment a l’àrea metropolitana de Barcelona, procedents de divesos indrets de l’Estat espanyol, especialment d’Andalusia, Extremadura i l’Aragó. Al principi fou mà d’obra necessària per tirar endavant la consoldació industrial o l’esclat de la construcció amb l’eixample barceloní; després de la Guerra Civil, fou simplement una acció de supervivència. Les famílies arribaven, sense tenir cap seguretat d’on anaven, per allotjar-se allí on podien fins i tot en barraques. Jo recordo, a la Tortosa dels anys cinquanta, que hi havia famílies, algunes procedents de la Castella profunda, que vivien en coves a l’entorn de Caputxins, les ruines de les casernes de Sitjar o als vorals dels castells.
Sempre l’emigració ha tingut, més enlla d’altres cosideracions i per sobre de tot, un component social. La gent emigrava a la recerca de millors condicions de vida. Ho feia fa dos mil anys i ho fa ara. No ho fa voluntàriament i per caprici sinó obligada per la seva situació personal i el desig de viure amb un mínim de dignitat. Arrisquen la vida, amb unes travessies difícils i perilloses, controlats per les màfies, per arribar a l’Europa que consideren el paradís civilitzat, on poder treballar i viure, tot i ser conscients que serà com a ciutadans de segona.
Sempre els països receptors han estat reticents i han posat obstacles per evitar l’arribada d’emigrants; han posat murs o els han perseguit policialment. Mai, però, ho han aconseguit. La gent que ho necessitin continuarà deixant la seva terra a la recerca de la vida. La solució, ho saben els polítics europeus, no és altra que crear als estats d’origen les condicions de vida per a que la gent no estiguin obligats a fugir. Saben també que això avui no és possible. Les nacions de l’Àfrica subsahariana estan governades per castes corruptes que subterràniament han pactat la seva perpetuïtat amb els grans poders econòmics europeus, ara també russos i xinesos, que són els que controlen les seves riqueses. Ningú a l’Europa cristiana fa res per impedir-ho. El mateix succeeix als països sud-mediterranis, font principal de l’emigració a casa nostra. Milers de magrebins trevessen l’estret o el mar obert fugint del nepotisme criminal dels seus governants a tots els nivells. El govern espanyol fa excursions a l’Àfrica negra mentre el cap de l’Estat riu les gràcies del seu equivalent que, tot sigui dit, fa anys va emigrar d’amagat temporades a Paris.