Plutarco va escriure en les seves Obres morals i costums (tot i que hi ha qui ho ha atribuït a Lenin o a Goebbels) : “ordenava als seus sequaços que sembressin confiadament la calúmnia, que mosseguessin amb ella, dient-los que quan la gent hagués curat la seva nafra, sempre quedaria la cicatriu”.
Gairebé 18 segles més tard, Rousseau va seguir amb la reflexió en els seus diàlegs: “per més grollera que sigui una mentida, senyors, no temin, no deixin de calumniar. Fins i tot després que l’acusat ja l’hagi desmentit, ja s’haurà fet la nafra i encara que sanés, sempre quedarà la cicatriu”
La calúmnia i les mitges mentides o mitges veritats (no sabria dir que és pitjor) no són, així, res nou. Només cal seguir mínimament l’actualitat per veure que això d’acusar i mentir -que alguna cosa quedarà- és el nostre pa de cada dia. Informacions esbiaixades o no contrastades, conflictes d’interessos que substitueixen criteris de noticiabilitat: així és part del panorama. I no pot ser més desolador.
Per sort, mentre uns se senten còmodes al fang hi ha altres que s’aixequen ben d’hora cada dia per construir en lloc de destruir, per formar-se, millorar i sumar en lloc desinformar i democratitzar la misèria personal i professional.