Jo era molt joveneta quan va caure Orwell, per primer cop, a les meves mans. Vaig llegir devorant de les pàgines de 1984, no gaire temps després de la data que l’autor va escollir per titular la seva novel·la. Aquell detall també em va saquejar. Jo, que vaig néixer el 1972, estava vivint en el seu futur, en el que ell havia imaginat. Encara recordo la meva mare entrant de nit a la meva habitació per fer-me tancar els llibres i el llum. Ara faig el mateix amb les meves filles, però per demanar-los que apaguin el mòbil. Els temps han canviat, i tant que han canviat! No hauria imaginat mai que, amb els anys, tots acabaríem vivint també en un escenari similar al d’aquell 1984 que Orwell va projectar.
No era gaire més gran quan, mentre estudiava, d’entre moltes altres feines temporals, vaig treballar també com a enquestadora a domicili. Des de l’empresa, em donaven una ubicació concreta, a Barcelona, cada cop diferent, des d’on havia d’engegar el meu itinerari seguint unes pautes ben definides: el primer carrer a la dreta, la segona escala parell, etc., per assegurar-ne l’aleatorietat. Quan es tractava d’enquestes sol·licitades per alguna institució estatal, que prenia el pols a la societat del moment, la remuneració era més sucosa. Bàsicament, però, les feines anàvem destinades a obtindre informació dels potencials clients de les diferents empreses que ens contractaven, per temptejar per on anava el mercat. La informació sempre ha estat molt preuada. Quan m’adreçava a algú, havia de sol·licitar abans les dades de l’enquestat per evitar que ningú es veies temptat omplir les caselles per iniciativa pròpia (a mi mai em va passar pel cap fer-ho), però les respostes eren anònimes. I el meu interlocutor era conscient que m’estava traslladant les seves preferències.
Avui són, bàsicament, els algoritmes, els que ens prenen el pols. Això sí, sense nosaltres ser-ne conscients. Gràcies a aquest ens artificial, intangible i inanimat coneixen tots els nostres moviments, com si tinguéssim instal·lat un xip al cervell que anés transmetent un dibuix de nosaltres mateixos. De la nostra ubicació i les nostres filies i fòbies. Saben els diaris que llegim, l’opció política per la qual ens decantem, la nostra programació televisiva favorita, i fins i tot la talla de pantalons que ens encaixem. Que hi farem, som al segle XXI! Orwell es fregaria les mans imaginant noves atmosferes distòpiques on situar els seus relats.
Si us he de ser sincera, al principi m’angoixava, aquest univers, i intentava controlar-lo, però ja m’he deixat anar. Ja no paro compte en si accepto o rebutjo cookies o si tinc o no instal·lada la meva ubicació. No soc gaire amiga d’interactuar compartint per la xarxa estampes felices, però, si em ve de gust, també ho faig. No es pot viure amb por ni intentar lluitar contra gegants desconeguts i invisibles. La banca sempre guanya. Avui, prefereixo viure despreocupada i anar fluint, demà ja ho veurem. Això sí, intento estar alerta per no ser atacada per cap virus virtual i també perquè no em contaminin amb notícies esbiaixades. Però, ens agradi o no, tots som potencialment manipulables.
No animo ningú a què abaixi la guàrdia, com jo, tothom ja sap el que ha de fer i no he estat mai amiga de donar consells. I amb el panorama polític que se’ns en ve al damunt, el que més inquieta no és que coneguin la talla de les nostres sabates o les sèries televisives que escollim, sinó la manera com incideixen segons quins postulants en el conjunt de la població. M’esglaia més el que es rep, que el que es dona, malgrat que tot està intrínsecament relacionat. Aquesta omnipotència de les xarxes està donant via ampla a aquells que somien reviure temps passats, foscos, i marcats per polítiques basades en el control, tant públic com privat, que van imperar durant un llarg període del segle passat a casa nostra, sense necessitat de xips ni algoritmes. Això sí que em fa por! Si jo tingués algun poder de decisió, i estigués al capdamunt d’alguna institució estatal, intentaria treballar de valent per lluitar contra aquests exercits populistes de la desinformació que incideixen en la societat civil (i militar!) i inclinen les urnes capa una dreta desacomplexada, que ves a saber on ens portarà. Hitler, vestit de nacionalsocialisme, també va guanyar a les urnes. Potser, el que més m’esgaia ara, és que no acabem tots cremats, sense ser-ne conscients, com el paper, a 451 graus Fahrenheit.
