En el primer lliurament d’aquest article em vaig ocupar de presentar sumàriament les grans alteracions demolingüístiques que l’estructura socioeconòmica catalana ha acollit des de la segona meitat del segle passat. Ara em centraré en el vector lingüístic dels fluxos poblacionals apuntats. Quina és, doncs, la configuració de la població catalana segons la seua llengua inicial? La llengua inicial, recordem-ho, és la llengua adquirida a la llar, herència dels progenitors. Així, al voltant d’un terç dels residents a Catalunya té el català, de manera exclusiva (31,5%) o combinada amb una altra llengua, fonamentalment la castellana, (2,8%); el castellà és la llengua inicial de més de la meitat de la població (53,5%); i la resta de residents (11,7%) té d’altres llengües inicials, en exclusiva o de manera combinada. El gràfic 1 ens en dona informació precisa.
Quina és, doncs, la configuració de la població catalana segons la seua llengua inicial?
Si fem una projecció històrica, la conclusió sembla evident. Per més que alguns s’entesten a dir el contrari (“el castellà és present a Catalunya des de la nit dels temps …”), la realitat és que Catalunya iniciava el segle XX amb el català com a llengua inicial del gros dels seus habitants. Ben entrat el segle XXI, contràriament, només gaudeix d’aquesta condició un terç de la població. El diferencial amb el col·lectiu castellanoparlant -insisteixo, de llengua inicial- és de 21,2 punts, segons l’Enquesta d’Usos de la Població 2018.
Catalunya iniciava el segle XX amb el català com a llengua inicial del gros dels seus habitants. Ben entrat el segle XXI, contràriament, només gaudeix d’aquesta condició un terç de la població
La pèrdua de pes del col·lectiu de llengua catalana en el seu ecosistema històric té en el factor demogràfic la principal causa explicativa. Amb dinàmiques sociolingüístiques positives en relació amb la transmissió intergeneracional, la minorització grupal a què hem assistit té a veure, d’una manera especial, amb l’entrada de grans contingents de població, que aporten d’altres llengües a un espai comunicatiu de gran complexitat.
La pèrdua de pes del col·lectiu de llengua catalana en el seu ecosistema històric té en el factor demogràfic la principal causa explicativa
Gràfic 1. Llengua inicial, d’identificació i habitual, 2018. Font: Informe de Política Lingüística 2018
Revisitada la primera variable és el moment de mirar-nos els resultats que ens aporta la variable llengua d’identificació. Les dades que ens proporciona són molt interessants. La pregunta que hi fa referència -“quina és la seua llengua?”- no és de resposta tan clara per als enquestats, que reconeixen clarament la o les llengües apreses a la llar a l’hora de certificar la seua llengua inicial. En canvi, l’esmentada pregunta els obliga a fer una tria reflexiva amb una certa presa de posició identitària. Els seus resultats esdevenen especialment importants per tal de valorar la capacitat d’atracció d’una llengua, en funció de si milloren o empitjoren els obtinguts per a la llengua inicial.
El grup catalanoparlant no només mostra una solidesa interna ferma, també és capaç d’atraure membres d’altres grups lingüístics, fonamentalment del castellanoparlant
La dinàmica que mostren les dades -tornem al gràfic 1- és (relativament) positiva: el 36,3% atribuït al català implica un guany de +4,8 punts en relació amb la llengua inicial; mentre que el 46,6% del castellà implica una disminució del 6,1%. Ara el diferencial amb el grup castellanoparlant d’identificació lingüística s’ha reduït a poc més de 10 punts percentuals. Sense dubte és una bona notícia: el grup catalanoparlant no només mostra una solidesa interna ferma, també és capaç d’atraure membres d’altres grups lingüístics, fonamentalment del castellanoparlant. Aquesta capacitat d’atracció de la llengua es troba vinculada al comportament dels matrimonis mixtos, context en què el català acaba sent preeminent. Malauradament, la incorporació de parlants al·loglots al grup d’identificació lingüística catalanoparlant és encara molt exigua. El grup castellanoparlant és el destinatari de la majoria de parlants que arriben i modifiquen la seua adscripció lingüística grupal.
El grup castellanoparlant és el destinatari de la majoria de parlants que arriben i modifiquen la seua adscripció lingüística grupal
Arribats en aquest punt, em sembla que ja estem en condicions d’enfrontar-nos amb l’aparent paroxisme que suposa pronosticar la mort del català … amb dades estructurals d’atracció que no encaixen ben bé amb aquesta representació catastrofista. El desllorigador es troba en el contrast entre el volum d’immigrants que ha arribat (i continua arribant), elevadíssim i vertiginós, i la feblesa dels guanys que acredita el català en la modificació de l’estructura sociolingüística de base (transmissió lingüística i diferencial entre llengua inicial i llengua identificació). Som, doncs, davant d’una realitat multidimensional que mostra dinàmiques ben diferenciades. Indubtablement, l’impacte que ha tingut en els usos de la llengua catalana l’alteració demolingüística apuntada, és una de les qüestions que més atenció està suscitant darrerament. En el proper article hi centraré l’atenció.
Miquel Àngel Pradilla Cardona
Catedràtic de Sociolingüística Catalana URV i Membre Numerari de la Secció Filològica de l’IEC
