Fa just cinc dies els nostres joves van finalitzar les proves de les PAU. La manca de contractació de professionals mèdics, i també de planificació a l’hora de dissenyar els plans de formació en l’àmbit sanitari, fa anys que ens ha abocat a un escenari estressat per la carència de metges i metgesses als centres assistencials. Darrerament, s’ha posat sobre la taula la necessitat d’ampliar el nombre de places per a realitzar estudis en aquesta branca, i l’any passat ja hi va haver un increment important dels alumnes de medicina. Però, no ens enganyem, en un món globalitzat com el nostre, no només ens urgeix la necessitat de formar futurs metges i metgesses i, òbviament, contractar-los; també la capacitat de retenir-los.
Se’m posem els pèls de punta quan escolto les xifres, carregades de zeros a la dreta, embutxacades per individus que la seva gran aportació a la humanitat és saber donar amb gràcia tocs a una pilota. I també veure com els dirigents dretans els aplanen el camí perquè puguin disposar de més cash sense passar gaire per la caixa de l’Estat. O comprovar com els profetes d’aquest segle es valen de les xarxes per engrandir els seus comptes corrents locutant a crits sessions de videojocs virtuals, i viuen millor que els que salven vides. Em venen ganes de plorar quan veig la quantitat de dígits que demanen les firmes de luxe per moneders elitistes o vestits d’un sol ús, perquè si es llueixen més d’un cop, perden la gràcia. Venerem articles que, si estiguessin a la llista dels tres objectes que ens enduríem a una illa deserta, no ens servirien per a res, perquè sense un iPhone amb bateria infinita per immortalitzar-nos amb ells, serien del tot inútils. Però, que hi farem, vivim en un món de despropòsits! És la llei de l’oferta i la demanda la que dicta els nostres designis. El Capital és el que mana i l’estupidesa humana la que regna.
Com pot ser que, al cap de l’any, els que lideren continguts per les xarxes s’embutxaqui més diners que el facultatiu que ens ha salvat la vida extirpant-nos l’apèndix? I si el primer decideix canviar de residència per tributar (potser la millor aportació que se’n deriva de la seva feina) a un altre país, molts continuen rient-li les gràcies. D’acord, si les regles del joc són aquestes, que se’ls guanyin i paguin. I si marxen, bon vent, només hi perdrem diners. El liberalisme econòmic limita l’intervencionisme de l’administració, però en un estat del benestar com el nostre, s’haurien de poder d’aplicar mesures per salvaguardar-lo i valorar millor la feina dels nostres imprescindibles. Aquests, si us plau, que no marxin.
Hi ha professions que són fonamentals per la nostra subsistència, i això ho vam veure durant la pandèmia. Malgrat que tots mantenim una relació simbiòtica en la qual oferim i rebem el resultat de la nostra feina, n’hi ha que són bàsiques per continuar respirant. I sí, n’hi ha moltes, de tasques imprescindibles perquè la societat del segle XXI funcioni correctament, però si anem despullant-nos com a una ceba per descobrir realment quines són les ocupacions vinculades a les nostres necessitats més elementals, de bàsiques, no en queden no tantes, al cor del tubercle. La medicina n’és una, també la pagesia, evidentment! La piràmide de Maslow està parcialment invertida pel que fa a les retribucions que reben els que es dediquen a executar les tasques situades a la base de la piràmide. Desconec les xifres que guanyen tant metges com pagesos, però, tant és, des del meu punt de vista, mai estaran prou ben retribuïts. Hem de ser capaços de generar-ne i retenir-ne més, dels uns i els altres.
Ho reconec, soc de lletres pures i tot allò que fa ferum de números em va molt gran, però, com tothom, sí que puc detectar el problema. Encara conservo el sentit comú, però, ni tinc la solució ni la capacitat de buscar-la. El que no entenc és com ningú s’hi ha posat de valent, a trobar-la. I pel que veig, el resultat de les urnes, cada cop més temeràriament cap a la dreta i l’extrema dreta, m’indiquen que a Europa, abanderada de l’estat del benestar, no preocupa gaire aquest desequilibri que se’n deriva de l’aplicació del gràfic de Maslow, que l’esperit del capitalisme manté ben viu.
