Hi ha dies, setmanes i fins i tot anys sencers, que ser dona, esposa, mare, filla, germana, tieta, cunyada, amiga, professional, tot a la vegada, se sent impossible. Estar present en la criança respectuosa dels fills i filles. Reservar espais per a la parella. Cuidar-se i cuidar als de casa. Donar el 200% a la feina. Estar pendent del mòbil. Però limitar l’ús de pantalla davant dels menuts. Tenir espais d’autocura. Recordar aniversaris i dates importants dels més propers i fer-los-hi saber amb un missatge o una trucada. Anar al gimnàs i menjar saludable. Cuinar saludable i no donar ultraprocessats als de casa (i que tot estigui bo i s’ho mengin de gust). Anar a fer un cafè –quin somni seria ja un sopar o dinar sencers– amb les amigues de sempre o les noves que has fet pel camí. Saber què passa al món. Tenir la casa neta i ordenada. Seguir formant-te. Emprendre un projecte nou. Parlar amb la teua parella d’alguna cosa més que dels detalls logístics de la família. Demanar hora al pediatra. Parlar amb la mestra. Organitzar què fareu amb els menuts durant les vacances d’estiu mentre vosaltres encara treballeu. Llegir tots els grups de whatsapp i processar la informació més important. Que els de casa tinguin la roba a punt. Que a la feina no se t’oblidi cap detall. Que no se’t passi cap aniversari. Que la teua filla gran llegeixi amb tu abans d’anar a dormir. Que ho tingui tot a punt per a la propera excursió. Que t’expliqui què li passa i la puguis ajudar. Que els teus fills menuts portin més bolquers a la llar. Que tinguin roba de recanvi. Que mengin millor…
Amb quaranta-un anys, te n’adones que no és així. Per molt que vulguis, no sempre es pot
Ser i fer tot això a la vegada se sent impossible i, la majoria de vegades, ho és. Ets d’una generació que de menudes us van ensenyar –o almenys a tu– que amb esforç arribaríeu a tot. Que tot és qüestió de voluntat. Que cal fer-ho tot bé. Que qui vol, pot. I, amb quaranta-un anys, te n’adones que no és així. Per molt que vulguis, no sempre es pot. Per molt que ho desitgis, per molt que t’escarrassis, per molt que projectis pensaments positius, hi ha coses que no són viables. Que el fracàs està assegurat abans de, fins i tot, començar.
Ser mare, dona, esposa, filla, germana, tieta, cunyada, amiga, professional i ser-ho amb èxit en totes estes esferes de la vida al mateix temps se sent impossible amb tres fills, i més quan els dos menuts estan immersos en els terribles dos i la gran pateix l’adaptació de tenir dos germans menuts. Tu no has pogut (malgrat la criança compartida amb el pare de les criatures i les tasques domèstiques repartides al 50% i l’impagable ajuda de la iaia). Ho assumeixes ara i aquí. No sempre has sigut bona mare, ni bona esposa, ni bona filla, ni bona germana, ni bona tieta, ni bona cunyada, ni bona amiga, ni bona professional… tampoc t’has cuidat a tu mateixa com t’hauries hagut de cuidar. Has menjat galetes en llet per a sopar. Has posat davant la pantalla i amb un bol de patates a les mans a les tres criatures per a tenir cinc minuts de tranquil·litat. Has oblidat aniversaris o dates importants. No has trucat quan calia o s’esperava. Has preferit tapar-te sota la manta abans d’arreglar-te i sortir a fer un cafè. Has rebutjat plans socials sense motiu. T’has adormit abans de ni poder dir bona nit a la parella,…
La vida t’ha passat per sobre. Encara et passa per sobre. Qui ha tingut alguna criatura es pot imaginar què és criar-ne tres a la vegada
La vida t’ha passat per sobre. Encara et passa per sobre. Qui ha tingut alguna criatura es pot imaginar què és criar-ne tres a la vegada. Pot fer-se al càrrec què és haver de gestionar mesos de plors i de no menjar de la gran, que pateix per això mateix, per haver-se convertit en germana gran. I com et sents quan no ets capaç de trobar les eines per acompanyar-la com caldria en aquest procés i que torni a ser la xiqueta riallera i despreocupada que sempre havia sigut. Com et sents quan veus que ho hauries de fer millor, però no te’n surts. I la culpa –ai la culpa, esta emoció inherent al fet de ser dona, de ser mare– t’envaeix. Voldries arribar a tot. I no pots. Se sent impossible. És impossible.
Tot passarà. Tot canviarà. I tornaràs a poder ser tot això i més. Tan de bo no perdis molta gent pel camí. I sobretot, no et perdis tu
Però si vols tornar a ser mínimament tu i cuidar els teus, l’únic que pots fer és assumir-ho. És impossible ser tot el que vols ser i fer-ho tot bé. Demanes perdó per avançat a totes aquelles persones que esperaven més de tu i a qui has defraudat o potser defraudaràs en un futur. Ara mateix, se sent impossible arribar a tot. I l’únic que tu pots fer és transitar estos anys complicats de criança i sobreviure. Per acompanyar els teus fills tal com és mereixen. Tot passarà. Tot canviarà. I tornaràs a poder ser tot allò – i potser més. Tan de bo no perdis molta gent pel camí. I sobretot, no et perdis a tu mateixa.
