La regió, o vegueria, de l’Ebre compta amb un pla territorial propi, com totes les altres regions, per exemple el Penedès, reconegut tardanament, el 2017. En aquest nou espai s’han adaptat alguns dels mapes de la Generalitat, com el sanitari i se li ha tramitat també el seu pla territorial. Tot pla és un vestit dissenyat per al futur, que no de sap quan es cosirà, però que ens fa contents, perquè vivim d’il·lusions.
En el nostre context polític, un “Pla” sembla una meravella, un òptim de l’administració pública. Però, és realment així? -doncs podem afirmar que, sense gestió, un pla resol ben poca cosa, no és gaire més que un esquema de previsions i àmbits a preservar: des d’espais naturals a reserves d’infraestructures. No és residual, però sí molt insuficient. I, sense òrgan de gestió, els defectes del planejament no es corregeixen mai, sinó que es fossilitzen negant tota evolució.
Per entendre el contrast del que significa comptar amb gestió, podem comparar amb l’Àrea Metropolitana de Barcelona. El seu Pla data del 1976, però la Corporació Metropolitana, antecedent de l’Àrea actual, fou creada dos anys abans!, el 1974. Primer l’òrgan, després el pla. I la feina feta per aquest organisme ha estat molt decisiva. Que l’àmbit barceloní és important i que l’Ebre no? -caldria que això fos afirmat en veu alta i no escamotejat, tal i com realment se sosté i es practica. No és admissible un tracte de marginació d’espais perifèrics com l’Ebre o el Pirineu, però també les altres regions són tractades amb aquesta gasiveria i discriminació. Resulta, doncs, que al llarg de dècades, no hi ha hagut ni la mínima capacitat de crear una agència de desenvolupament a aquestes regions? Ni una mínima eina tècnica?
El Parlament hauria pogut descentralitzar l’únic govern regional existent: la Diputació
Cert que la llei de vegueries està aparcada per la sentència del Tribunal Constitucional, però el Parlament hauria pogut descentralitzar l’únic govern regional existent: la Diputació. Com també, a semblança de Barcelona, s’hauria pogut reconèixer el fet “metropolità” de les terres de l’Ebre, perquè la interacció entre els diferents espais comarcals és intensa. Res de res, ni encara una Autoritat del Transport (ATM). I un mínim òrgan de gestió hauria de ser de base democràtica, directe o indirecte, però participat des del lloc i no simplement descentralitzat de la Generalitat, amb els seus funcionaris que es deuen només al cap a Barcelona.
La centralització excessiva de la Generalitat i la manca de visió política, ens han portat a la deixadesa, començant pels llocs més distants: Ebre i Pirineu. Almenys la Vall d’Aran va assolir un reconeixement merescut per factors històrics i culturals, però la resta no.
El desequilibri entre planificació i gestió, bloqueja el mateix planejament, el qual no pot evolucionar. A Barcelona, el seu pla ha estat una eina, el tauler de joc de moltes partides, mentre que sense acció els plans esdevenen paper groc, obsolet. Segur que no construirem les vegueries de forma immediata, la qual cosa voldria dir que serien també districte electoral al Parlament, però entretant podem caminar i molt. Allò inadmissible és la paràlisi total, quan ens cal, a cada lloc i al conjunt de Catalunya, reconèixer-nos de quines parts estem constituïts. Aquest pas de regionalització esdevindria un element de reforçament i progrés general. El barcelonisme de només reconèixer la seva Àrea, al final, també va en contra de la capital mateixa, més enllà de ser una inadmissible i palesa discriminació.
De tot plegat, en preguntem: fins quan durarà la seducció feta amb papers anomenats “plans”, però buits de governança i gestió?, o sigui, fins quan es gosarà abusar de la paciència de la gent?
