Quan les paraules es tornen confuses, fal·laces davant una realitat complexa, el silenci és mes valuós que les paraules. El silenci esdevé molt potent; quasi ensordidor. Cal escoltar els silencis.
Els resultats electorals del 12 M deixen un clar vencedor, un gran derrotat i una apatia general.
Un vencedor que aspira a representar el desig de normalitat i estabilitat de molta gent, el que denominàvem governabilitat. La victòria d’aquesta aspiració ha estat a costa de la derrota dels supremacismes intel·lectuals i de la suposada superioritat moral d’una esquerra amerada de dogmes però sense cap solució als problemes reals. Els grans derrotats.
En el període de govern d’ERC cap dels grans problemes del país han trobat resposta. Si les solucions entren en contradicció amb el dogma ideològic, guanya el dogma. Ni objectius, ni govern. Ni peix ni cove. Ni independència ni estabilitat.
L’Espanya oficial com sempre, PP- Vox, sense novetat significativa ocupant els espais deixats per Ciudadanos.
Junts difícilment ha resistit amb un intent de compaginar la reivindicació del horitzó d’Ítaca amb una promesa d’efectivitat i futura governabilitat. Puigdemont com a bandera.
Els resultats agradi o no acceleren una tendència ja coneguda. La derrota del suposat plebiscit va enviar a Artur Mas a la paperera de la història. Es va proclamar la fi del procés. Els resultats actuals no fan mes que aprofundir amb aquella i aquesta tendència, deixant a Junts com a possible administrador del derrotat camp independentista. Es tornarà a proclamar la fi del procés. El problema de fons, el problema territorial, la incapacitat de l’Estat per donar una resposta que no sigui involucionista i repressiva seguirà marcant l’agenda política. El procés no tindrà nom però estarà viu, caldrà escoltar el silenci.
Aquests dies escoltarem propostes i especulacions sobre els possibles pactes. Tothom sap que el més racional és acceptar els resultats i fer president al guanyador de les eleccions amb la suma més estable. Caldrà escoltar el silenci. La partida es juga en escenaris diversos. Té transcendència més enllà del tauler català. Més enllà de lo estrictament polític. La judicatura reaccionària tractarà no de condicionar governs sinó de controlar l’Estat. L’amnistia i la seva aplicació serà el seu camp de batalla. No crec que es pugui especular amb cap pacte fins després de l’aprovació i concreció de l’amnistia.
Els partits parlaran, dialogaran i sobretot es miraran de reüll per endevinar a qui li convé, a qui li fa més mal la repetició d’eleccions. Un possible retorn de Puigdemont dibuixa l’horitzó més temut per ERC, l’irresponsable avançament de les eleccions té més a veure amb això que amb el Hard Rock.
A Junts li pot ser molt difícil repetir jugada arriscant-se a quedar com un partit testimonial molt allunyat de la tradició de governabilitat de molta part del seu electorat i amb un lideratge sense definir.
Qui tindrà més incentius per cedir? Qui tindrà més por a cedir? Preferiran la incertesa abans de cedir?
Al carrer el desig de governabilitat, sense oblidar que el problema català també requereix resposta, serà silenciós, però serà.
El silenci té la resposta i en la resposta està el guanyador i la possiblement irreversible derrota.