Amb un Jordi Pujol en vida, i fent una crida a votar Junts per Catalunya en l’últim míting a Argelers, el pujolisme ha passat definitivament a formar part de la història política de Catalunya, amb data 12 de maig de 2024. Ja mai més les formes de fer política, les campanyes, els eslògans, els canals, les estratègies, i molt menys encara els programes electorals i els currículums dels candidats, tindrà importància decisiva a partir d’ara. La democràcia, de moment (i esperem que per molt més temps), es basarà en les mateixes regles del joc, perquè no hi haurà mai cap consens per canviar les lleis electorals; però guanyar unes eleccions, pactar i formar govern, i finalment governar, serà a partir d’ara una altra història.
Situar a Jordi Pujol com a referent no té a veure únicament amb el seu partit polític i derivats. Es justifica perquè representa millor que ningú, si més no per a Catalunya, tot el que ha passat els últims 50 anys. Va estar a la presó, va viure amb esperança una transició iniciada amb la mort ‘natural’ de Franco, va crear des dels despatxos un partit al qual no se li feia inicialment massa cas (quan mediàticament dominaven el PSUC i el PSC), i va guanyar contra tot pronòstic les primeres eleccions al Parlament el 1980, per constituir el primer govern de la Generalitat restituïda gràcies a ERC, que es va quedar amb la presidència de la mesa del Parlament.
Qui manava realment en aquella època ja llunyana -encara que no ho semble perquè certs clixés es repeteixen ara- era el rei Joan Carles I. I amb ell, tot l’aparell del franquisme que es va reconvertir, primer a UCD, i tot seguit a una llarga llista de partits a partir dels quals finalment va sortir, Alianza Popular, primer, i l’actual Partit Popular, uns anys després. Potser l’exèrcit (diuen) va ser una mica reformat internament, però l’administració de Justícia va continuar –com continua encara– plena de persones que tenen com a mínim dos i tres noms i quatre o cinc cognoms, tots ells de sagues familiars que tenen tant poder i diners que no coneixem per l’anonimat de qui se’n diu fons d’inversió.
Felipe González i Alfonso Guerra (“el guapo” i “el malo”), segur que tenen els seus capítols reservats a la història política contemporània, però qui realment va marcar un estil de fer política va ser Jordi Pujol, que a més d’aconseguir no cal recordar quantes majories absolutes, va determinar els governs de l’Estat a l’esquerra i a la dreta. Va ser vint anys o més, al llarg dels quals els seus rivals polítics es van convertir en enemics, de tantes derrotes que anaven acumulant, preguntar-se per què. Va frustrar moltes trajectòries polítiques, fins i tot del seu correligionari Miquel Roca, però no només. Va cremar als líders del PSC a Catalunya (Raventós, Obiols) fins que es va produir la complexa operació Pasqual Margall, no sense molta suor i llàgrimes, i forçant les costures com es diria ara. També va cremar als primers notables d’ERC, cas Colom i Rahola. I es va permetre el luxe de comparar-se a Miguel Indurain, intentant guanyar la sisena legislatura (el sisè Tour), assajant relleus fins que l’aposta va ser la d’una altra persona ben tractada pel físic, Artur Mas, d’intel·ligència cartesiana, deien.
Jordi Pujol va cometre un greu error polític, com ell mateix ha reconegut reiteradament
En aquest context supremacista, ara aplaudit perquè representava estabilitat, Jordi Pujol va cometre un greu error polític, com ell mateix ha reconegut reiteradament. Va pensar que votant al Congrés, al costat del Partit Popular, per crear un mecanisme de control que li donés la clau del Pla Hidrològic Nacional (“la clau de l’aixeta”) el conjunt de Catalunya entendria i acabaria aplaudint la jugada. Però el que va passar llavors (l’any vinent farà 25 anys) és que es va encendre una metxa inicialment diminuta que ja no es va aturar fins fer-se molt gran. La quantitat de dinamita era reduïda (un territori despoblat), però pel camí es va trobar amb la rèplica de bombes de gran importància, com el Prestige, i les manifestacions massives a Europa per la guerra d’Iraq, que van convertir aquell període en gairebé revolucionari. És aquí on es va transformar tot el mapa polític de la transició.
I així va ser com el mapa electoral va començar a canviar. Les Terres de l’Ebre, un territori moderat versus conservador de tarannà, va necessitar dos o tres convocatòries electorals perquè el gran domini, primer d’UCD, i després de Convergència i Unió, anés girant cap al centreesquerra. Cronològicament, l’olivera tortosina, amb Joan Sabaté convertint-se en alcalde de Tortosa pactant amb el PP, després d’haver fusionat PSC amb ICV, va ser ciutat pionera per als subsegüents tripartits de la plaça de Sant Jaume de Barcelona. El primer amb Margall i el següent amb José Montilla. La política començava a canviar i a bullir, però el gran canvi que es pretenia llavors era passar pàgina al pujolisme, que tant ens va marcar a dos o tres generacions, o més si es recomptessin tots els morts, tant en l’àmbit polític com ja de forma natural.
Estem ja en plena democràcia de l’algoritme. Són les màquines, o més ben dit, l’ús humà de les màquines de programar, les que decanten la balança dels gairebé 40% d’indecisos a cada votació
De forma paral·lela a la transformació de la forma clàssica de fer política, sense donar-li la importància que ha acabat tenint es va anar introduint la tecnologia digital. Quan el govern d’Aznar va mentir expressament culpant a ETA dels atemptats de l’11-M de 2004, la reacció popular es va activar gràcies a uns missatges per mitjà d’uns telèfons mòbils que avui semblarien de joguet infantil. Era el temps en què la Plataforma en Defensa de l’Ebre, a més de fer domassos per als balcons, també aprenia a fer funcionar els mòbils. Són precedents del que crec que va passar diumenge en les eleccions del passat 12 de maig de 2024, vint anys després.
Estem ja en plena democràcia de l’algoritme. Són les màquines, o més ben dit, l’ús humà de les màquines de programar, les que decanten la balança dels gairebé 40% d’indecisos a cada votació, els quals, sumats a l’altre 30-40% que no vota, deixa només un 20-30% per al grup dels que ja són una minoria. Tant si són militants, o votants fidels per ideologia, o funcionaris 3M (mossos, mestres i metges), o jubilats adscrits políticament per interès de la paga. Potser també hi ha un menut percentatge d’amants de la política i de l’esperit democràtic, però cada cop s’estan reduint també perquè, allò que no ha canviat, és l’esperit caïnita dels uns contra els altres. La incapacitat per arribar a acords i consensos, ni tan sols de mínims, demostra que quan ens referim a les estructures orgàniques de tots i cadascun dels partits sense excepció, l’interès general ha desaparegut. La nova política, almenys a Espanya i a Catalunya, és com una guerra de tribus per la supervivència i l’ocupació de l’espai electoral (sinònim de cadira?).
Allò que no ha canviat, és l’esperit caïnita dels uns contra els altres. La incapacitat per arribar a acords i consensos, ni tan sols de mínims, demostra que quan ens referim a les estructures orgàniques de tots i cadascun dels partits sense excepció, l’interès general ha desaparegut
Crec que la principal virtud de Salvador Illa per aconseguir la majoria i tindre pràcticament més números que ningú per a ser el nou president de la Generalitat és la seua aposta per la moderació (en aquest sentit encara té una flaire del pujolisme, encara que sigue agafant-ho amb pinces). Tota una contradicció, si tenim en compte que ocupa ara l’espai deixat per aquella candidata que es deia Inés Arrimadas, que al davant de Ciudadanos també va guanyar. Les pròximes setmanes es veurà quina part de la balança pesa més, si bé també cal subratllar que la victòria del PSC ha mostrat de forma més diàfana que mai l’extraodrinària durabilitat i fiabilitat de les estructures d’un partit que acaba de superar la sagnia de la marxa dels catalanistes de les seues files, durant la dècada del procés.
Però, si s’ha acabat la vella política, com és ara la política?, cal preguntar-se. És la gran qüestió que ja estan abordant en massa sociòlegs, consultors i assessors, perquè aquest passat 12 de maig s’ha manifestat en la seua màxima esplendor. Si agafem les Terres de l’Ebre com a referència, hi ha dos dades que ha publicat recentment l’excel·lent Setmanari l’Ebre: 6.500 persones nouvingudes van ser inscrites a les Terres de l’Ebre en només un any; i unes altres 6.500 són ebrencs absents que viuen a l’estranger. Gairebé 15.000 persones sobre una població de només 180.000 persones (130.000 en el cas dels electors), és un factor no menor. Com també el perfil: no és el mateix un nouvingut que un fill arrelat que marxa. Extrapolar això als 300.000 nous votants que hi havia a Catalunya ens mostra el que ja no es pot explicar en clau de ‘pujolisme’. És un error pensar que la polarització, o l’entrada de nous partits és temporal, com si esperessen el retorn de temps millors. No hi haurà retorn, i el que hi haurà serà evolució a partir de la crua realitat actual, la que mostra la composició del Parlament.
I després estan els joves, sempre efecte de canvi, necessàriament positiu per a qualsevol política que es considera essencialment progressista. Els joves són el futur. Però, ves per on, no hi ha conversa amb qualsevol professor de secundària en què no s’alci l’alerta del que està passant als instituts. “La gent jove és de VOX cada dia més”, i coses molt pitjors que millor no reproduir perquè creix la intolerància i es perden valors, fins i tot les de la defensa dels drets humans, amb l’excusa que els joves no van viure la dictadura o les dos guerres mundials. “Els joves no llegeixen diaris ni miren cap tele. Només reben inputs via TikTok”, deia l’expert ampostí en xarxes, Xavier Tomàs, que també ens informava que el candidat de VOX és el que més vídeos ha fet aquesta campanya a Catalunya.
Estem en temps de la predemocràcia de la intel·ligència artificial
Per la desaparició de Rosa Díaz al davant de UpD, i de Ciudadanos (finançat com mai ens explicaran), jo era també dels que pensava que això eren xarampions temporals i que el temps posa les coses al seu lloc. Però no. El VOX militar i el de Ripoll, més el PP de la catalanofòbia, s’aproximen als 30 diputats, i si hi ha repetició de les eleccions es faran més grans. I en la pròxima campanya, el partit que més ha perdut, ERC, aparcarà segurament allò que el va ajudar decisivament a créixer sense parar des que Josep Lluís Carod-Rovira (ara exmilitant) va posar com a condició a José Luis Rodríguez Zapatero que derroqués els articles transvasistes del PHN. El pujolisme i l’antitransvasisme són història, són passat. I si hi ha una nova campanya, com més històries absurdes però creïbles s’expliquen al TikTok, i com més demagògia i espectacle és face, millor. Estem en temps de la predemocràcia de la intel·ligència artificial. Si Oriol Junqueras i Carles Puigdemont tenen l’oportunitat de recórrer tots els instituts i les barriades més underground (subterrànies), es trobaran una Catalunya en la qual ja mai més seran majoria, perquè es van equivocar per partida doble: pensar que podrien substituir o rellevar el pujolisme i, a més, fer-ho sense posar-se d’acord.