La setmana passada vaig ser a Vilnius i a Kaunas (Lituània) per motius de feina: una reunió anual d’un dels projectes d’investigació en el marc del qual faig el meu doctorat, un seminari a la facultat de ciències polítiques de la Universitat de Vilnius, una xerrada sobre OpenScience a la Universitat Tècnica de Kaunas. Lituània és un país Balcànic, petit, verd, post-soviètic i preciós. Caminant per Vilnius vam trobar-nos amb la preparacio de diversos esdeveniments pel cap de setmana: celebraven el vintè aniversari de la incorporació de Lituània com a membre de la Unió Europea. Posseir el privilegi de ser habitant d’un dels cors de l’Europa neoliberal i treballar en una de les seues institucions acadèmiques peró provenir d’un país que es creu poc europeu fa que passejar-se pel món esdevingui una experiència estranya. Les investigadores lituanes ens van rebre a les seues universitats com si fóssim part d’una classe superior. Hi havia una admiració oculta amb causes probablement perverses, una espècie de “volem ser com valtros” que, malgrat performada en silenci, se podia percebre: els Països Baixos és, a ulls de qui no hi viu, aquell indret del món on el somni europeu no és un somni sinó una realitat, on la gent jove pot seguir comprant cases, on viure de l’acadèmia no significa viure en precarietat, on les lluites socials no són necessàries perquè ja es va aconseguir tot durant els anys setanta.
Aquí, en l’epicentre de l’occidentalisme, en canvi, tots els simbols europeus semblen fallar
Veure d’aprop l’entusiasme i gairebé devoció per i cap a Europa en general i pel sistema universitari dels Països Baixos en particular durant uns dies en què no ens falten motius per ser crítics amb l’ideari de la UE va ser una experiència, si més no, paradoxal. Aquí, en l’epicentre de l’occidentalisme, en canvi, tots els simbols europeus semblen fallar. O almenys ja no funcionen com ho feien abans. Des del dilluns, centenars d’estudiants protesten i acampen a diversos campus de la UvA (la Universitat d’Amsterdam) per demanar el trencament de relacions amb institucions acadèmiques d’Israel i el reconeixement del genocidi del poble palestí. També des del dilluns, estos mateixos estudiants han sigut víctimes de repressió policial, una de les més violentes que he vist en anys (i això que vaig ser present a moltes manifestacions estudiantils a Barcelona durant el 2017). La mateixa UvA va aturar les relacions institucionals amb Rússia arran de la invasió d’Ucraïna fa només uns mesos. Òbviament, esta dualitat respon a relacions polítiques i econòmiques internacionals que tenen molt a veure amb dinàmiques extractivistes i imperialites estratègiques i poc a veure amb les vides destrossades de les persones palestines i ucraïneses. I reflecteix la frivolitat i hipocresia d’este somni, idil·li i promesa anomenat Països Baixos.
El programa televisiu de música pop de l’Europa de les llibertats, la democràcia i el progrés va acabar sent poc més que un aparador de frivolitat i hipocresia
Eurovisió és un altre exemple del que en queda de l’ideal europeu: un circ mediàtic retransmès en directe mentre l’exèrcit israelià bombardejava salvatgement tota la franja de Gaza, incloses aquelles zones que se sabien com a segures pels civils que fugen de la violència i la metralla. La representant de Portugal va haver d’amagar la bandera palestina en una manicura francesa, l’equip irlandès va camuflar el seu suport a Palestina ensenyant en directe una rodantxa de síndria (esta fruita s’ha convertit en una manera de mostrar suport en contextos en què no es permet la mostra de símbols explícits al poble palestí ja que comparteix colors amb la seua bandera: verd, roig i negre) i molt més greu que tot això va ser la participació d’Israel al concurs, ni tan sols dos anys després que Rússia fos vetada de participar a Eurovisió com a conseqüència de la invasió d’Ucraïna el 2022. Sota el lema United by music (Units per la música), el programa televisiu de música pop de l’Europa de les llibertats, la democràcia i el progrés va acabar sent poc més que un aparador de frivolitat i hipocresia al més pur estil Jocs de la Fam. Absolutament res, ni la victòria d’una persona no-binària, l’abraçada milimètricament televisada de participants LGTBI+ al backstage o l’expulsió del participant dels Països Baixos per raons que se segueixen investigant van aconseguir que mirés l’edició d’este any, tot i que en el passat fos un dels meus esdeveniments televisius preferits per compartir amb amics. La injustícia i la frivolitat representats en la seua màxima expressió en l’edició d’este any d’Eurovisió van ser fàcilment recuperables a través de Twitter.
Possiblement la distància fa que ni tan sols les eleccions del nostre petit país (ni els seus resultats desoladors per l’esquerra catalanista i independentista, però sobretot per qualsevol persona d’esquerres i catalana) m’hagin fet oblidar la hipocresia i el cinisme europeus, especialment nítids i observables a simple vista esta última setmana, almenys als Països Baixos.