Deixeu-me començar tot fent referència al concepte teòric de vitalitat etnolingüística. Ens arriba de la mà de Giles, Bourhis i Tailor («Towards a Theory of Language in Ethnic Group Relations», 1977), investigadors que el defineixen com «allò que fa que un grup siga susceptible de comportar-se com una entitat col·lectiva distintiva i activa en situacions intergrupals». En un context multilingüe, els investigadors en qüestió vinculen la vigoria del grup lingüístic objecte d’estudi a tres factors de caràcter estructural: l’estatus, els factors demogràfics i el suport institucional. L’anàlisi exhaustiva d’aquestes variables permet als sociolingüistes avaluar les actituds lingüístiques intergrupals, els canvis de codi, la tria lingüística, la substitució lingüística, la transmissió lingüística intergeneracional, el conflicte lingüístic, etc. És així com, a la llum del coneixement que siguem capaços de crear sobre els diferents vèrtexs apuntats, establirem una diagnosi pretesament empírica. En direm vitalitat etnolingüística objectiva. Tanmateix, més enllà dels dictàmens -més o menys professionals- sobre la salut de la llengua, la percepció subjectiva dels membres del propi grup lingüístic i dels membres dels grups en contacte esdevindrà també una dimensió clau en la caracterització sociolingüística del col·lectiu. En direm vitalitat etnolingüística subjectiva i advertirem que mobilitza actituds i comportaments fonamentals en la capacitat d’atracció o de retracció de la llengua.
El que acabo d’esbossar ve a tomb a propòsit de les batusses dialèctiques que, cíclicament, es produeixen a l’hora de dirimir el litigi sobre la salut del català. Una controvèrsia -tot siga dit de passada- gens original si fem una ullada a la història social de la llengua catalana. Una disputa que descansa, malauradament, en la percepció de feblesa crònica d’una llengua que no assoleix la posició de dominància que li hauria de permetre gestionar a satisfacció el seu propi futur.
Apocalíptics i integrats, amb una gradació intermèdia ben matisada, conviuen tot remenant, en el millor dels casos, els materials generats per les recerques de les ciències socials. El resultat ens mostra projeccions diverses i sovint contradictòries. I és que als humans, quan allò que es delibera afecta el nostre esdevenidor -si més no identitari- ens és difícil prendre distància. Les expectatives, doncs, acaben condicionant les valoracions. I la subjectivitat arracona un conjunt d’informacions l’accés a les quals, sens dubte, la matisaria.
Tornem a la llengua catalana. És una llengua en perill d’extinció? Una pregunta difícil de respondre amb la taxonomia habitual (sí o no). Vista en el seu conjunt -de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó-, hom hi pot entrellucar una retracció territorial avançada. No en va hi ha regions on la interrupció de la transmissió lingüística intergeneracional -l’Alguer, la Catalunya del Nord- ha fet veritables estralls. Tanmateix, aquest indicador és positiu a Andorra, Catalunya i Illes Balears, neutre a la Franja i preocupants al País Valencià.
En els llocs on la vitalitat és major, la llengua catalana mostra capacitat d’atracció? Si entenen aquesta capacitat d’atracció com el contrast positiu entre el col·lectiu que té el català com a llengua inicial (apresa a la llar) i el que el té com a llengua d’identificació (la resposta a la pregunta “quina és la seua llengua?”), novament Andorra, Catalunya i Illes Balears mostren una correlació positiva.
Més enllà de la severitat de la diagnosi, el que sembla una obvietat és que la llengua catalana no flueix amb la comoditat necessària en el seu ecosistema comunicatiu històric
Anem ara a Catalunya. Si les dades de transmissió lingüística i el decalatge entre llengua inicial i llengua d’identificació són positius -insisteixo, a Catalunya-, com és que apareixen amb una vehemència inusitada missatges d’emergència lingüística i de perill d’extinció? Sens dubte està fent cos una percepció fatalista que està amerant una part -no sabria quantificar-la- de la població, sobretot la que és dipositària d’una actitud més compromesa amb la rehabilitació de la llengua. Una actitud -tot siga dir de passada, tornem-hi- que fins i tot en aquest sector sovint no lliga amb uns comportaments comunicatius poc favorables a l’extensió de l’ús de la llengua reivindicada. M’estic referint a l’encara massa generalitzada norma de convergència lingüística en les converses intergrupals, amb individus castellanoparlants o sense identificació lingüística, o a la tria del castellà com a interlingua amb els col·lectius al·loglots.
L’acció hostil d’un Estat que no ha patrimonialitzat la seua diversitat lingüística, no eximeix l’Administració catalana d’una autocrítica més necessària que mai
Més enllà de la severitat de la diagnosi, el que sembla una obvietat és que la llengua catalana no flueix amb la comoditat necessària en el seu ecosistema comunicatiu històric. Avaluar-ne les causes m’ocuparia un espai del qual no disposo. Tornant a l’inici de l’article, caldria treballar a fons les diferents variables amb què es mostren els factors apuntats: estatus, demogràfic i institucional. En tots tres àmbits hi podríem desplegar un conjunt de consideracions amb efectes interpretatius ben interessants. Se m’acut, per exemple que en el de l’estatus caldria (re)avaluar la catalogació de prestigi atribuïble a una llengua minoritzada que en ple segle XXI competeix de manera desigual amb les dinàmiques comunicatives d’una globalització socioeconòmica homogeneïtzadora. I ho fa -anem ara al factor de suport institucional- en un context estatal que imposa un sostre de vidre a l’autogestió d’un multilingüisme extrem -al voltant de tres centes llengües comptabilitzades pel Grup d’Estudis de Llengües Amenaçades (UB)- i a l’equitat lingüística entre les llengües oficials. La regulació legislativa ha esdevingut una cotilla que lluny d’eixamplar-se, estreny cada cop més de la mà d’una judicatura que actua des de la fal·làcia de la pèrdua de pes del castellà (Sentència del Tribunal Constitucional 31/2010 i jurisprudència lingüística posterior). Val a dir, però, que l’acció hostil d’un Estat que no ha patrimonialitzat la seua diversitat lingüística, no eximeix l’Administració catalana d’una autocrítica més necessària que mai. La represa de la conflictivitat en el món educatiu respecte al model lingüístic, per posar un cas de flagrant inhibició, ha posat damunt la taula una situació de la llengua altament deficitària, molt allunyada de la pretesa vehicularitat exclusiva amb què es presenta -i des d’alguns sectors sociopolítics es denuncia- el model de conjunció. En aquest sentit, hem de celebrar la reacció institucional, encara que haja estat motivada reactivament per la imposició judicial d’un mínim del 25% de vehicularitat en llengua castellana (Sentència del TSJC avalada recentment pel Tribunal Suprem) i no tant pel deteriorament d’un model lingüístic educatiu, en alguns llocs irreconeixible.
En propers articles m’ocuparé de desgranar la situació de la llengua catalana en àmbits d’ús diversos. Centrarem l’anàlisi, doncs, en l’anàlisi de la crisi d’usos que ha motivat que el català torne a ocupar un espai destacat en la nostra agenda sociopolítica.
Miquel Àngel Pradilla Cardona
Catedràtic de Sociolingüística Catalana URV i Membre Numerari de la Secció Filològica de l’IEC