Cal fer memòria. El principi fou el 15 de juny de 1977 amb les primeres eleccions que se celebraven a Espanya des del febrer de 1936. La democràcia no estava consolidada, com quedà evident en l’elaboració d’una Constitució a mida dels hereus de la Dictadura, però el més important i alhora positiu fou que des de feia quaranta anys la gent podia escollir lliurement entre diferents ofertes polítiques. A Espanya es van dibuixar les dues opcions, nacionalistes espanyoles, que s’han anat perpetuant amb el temps: la dreta guanyadora (UCD, després PP) i l’esquerra (PSOE, el PCE i els seus derivats) gairebé amb els mateixos vots cada bloc, a l’entorn del 43 per cent.
A Catalunya el panorama fou diferent: l’esquerra resultaria guanyadora amb gairebé el cinquanta per cent mentre la dreta espanyola quedava a menys de la meitat. En segon lloc es situava ja una una opció nacionalista catalana de centre-dreta que esdevindria Convergència i Unió. A les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, tres anys després, la suma de l’esquerra (PSC+PSUC) va tornar a guanyar però fou CiU qui queda primera i sumats als ERC i la UCD Catalana van permetre assolir la majoria parlamentària i atorgar la presidència a Jordi Pujol obrint una etapa de govern que duraria gairebé un quart de segle. La reacció espanyola fou diluir l’autonomia catalana igualant-la a totes les regions espanyoles amb una llei clarament centralitzadora: la LOAPA
Convergència, amb Pujol, va repetir victòries electorals cinc vegades amb un clar domini de la política catalana i les seves institucions; la darrera vegada, va perdre amb vots però fou reelegit amb els diputats del PP. Pujol i Convergència no eren sobiranistes, el seu nacionalisme conservador «peix al cove» era obtenir beneficis per a Catalunya a partir d’acords circumstancials i temporals amb tots. Hi havia al seu si gent independentista però mai van marcar la pauta. El més destacat, a la medul·la del pujolisme, fou la defensa de la llengua i la immersió a l’ensenyament el català.
El 2003 va guanyar Maragall amb el primer tripartit. Maragall, era socialista i nacionalista i tenia clar que després del pujolisme calia marcar una nova deriva a partir de la seva proposta de pacte fiscal a un estat federal asimètric. En aquest sentit va promoure la reforma de l’Estatut de Catalunya que, malgrat les reticències d’alguns, fou aprovat i refrendat per la ciutadania de Catalunya. La seva gestió va comportar l’activació dins del PSOE d’una forta corrent espanyolista contra Pasqual Maragall que acabaria deixant el partit el 2007. Per la seva part el PP endegaria una duríssima campanya contra l’Estatut acudint al tribunals, des de sempre dominats per la dreta espanyolista. Finalment, el 2010, el Tribunal Constitucional acabaria anul·lant una part significativa de la Llei.
La retallada de l’Estatut i l’acarnissament del nacionalisme espanyol van portar a l’independentisme
Les posicions es radicalitzaren, el que va repercutir en les immediates eleccions. El mateix 2010 a Catalunya tornarien a donar el poder a Convergència amb Artur Mas de president; a Espanya el 2011 Mariano Rajoy guanyà les eleccions generals. Els socialisme quedà fora. Fins aleshores no s’havia plantejat formalment l’independentisme des de la vessant política. La retallada de l’Estatut i l’acarnissament del nacionalisme espanyol van portar a l’independentisme. El 2012 Artur Mas i Oriol Junqueras signen un pacte pacte comprometent-se a celebrar una consulta d’autodeterminació. Tot i la negativa del govern espanyol d’autoritzar-lo es va celebrar el 9 de novembre de 2014 amb una participació del 37 per cent dels que el 80 per cent votaren per la independència. La reacció del govern espanyol de Mariano Rajoy fou de portar-ho als Tribunals augmentant la confrontació amb el govern de la Generalitat amb una intensa campanya des de la premsa espanyola. La reacció catalana fou que les eleccions de 2015 es plantejaren com una consulta plebiscitària on guanyaria la candidatura Junts pel Si (Convegència i ERC) amb la CUP que arribarien al 48 per cent dels vots mentre que els partits espanyols (PSC, Cs i PP) quedaven en el 39 per cent i l’esquerra d’Iniciativa i aliats quedaven en el 9 per cent. Carles Puigdemont seria el nou president.
Envalentits pels resultats, el setembre de 2017 el Parlament votava una llei per celebrar un referèndum d’autodeterminació que se celebraria el dia 1 d’Octubre. La reacció del govern de Rajoy per impedir-ho fou d’extrema violència. La participació fou del 43 per cent, amb el 90 per cent a favor de la independència. El 27 de octubre s’aprovava la declaració d’independència; el mateix dia el govern d’Espanya intervenia la Generalitat destituïa el president Puigdemont que es va exiliar per no ser empresonat com ho foren molts dels membres del seu govern, condemnat a penes de presó.
La intervenció espanyola acabà amb noves eleccions a Catalunya on amb una participació rècord del 80 per cent; l’independentisme torna a guanyar amb el 47,5 per cent front a l’espanyolisme amb el 43 per cent i el 7,5 per cent de l’esquerra de Comú-Podem. El juny de 2018 Quim Torra (Junts) fou elegit president tot i que seria destituït dos anys després pels tribunals espanyols; va accedir a la presidència Pere Aragonès (ERC) que continua a dia d’avui. Mentre, a Espanya Rajoy era derrotat en una moció de censura amb els vots dels partits independentistes catalans. Des d’aleshores el PSOE del president Pedro Sanchez va iniciar un procés per intentar normalitzar la situació política a Catalunya començant per l’indult als empresonats i continuant per un a llei d’amnistia.
No és una qüestió de dretes o esquerres ja que dins de cadascun d’aquest blocs i ha partits de tota mena
A Catalunya, al cap de gairebé mig segle, les eleccions del 12 de maig tot continua igual. Els resultats electorals, les enquestes i els estudis sociològics coincideixen en que avui Catalunya, com el 1980, està partida en dues meitats: els que consideren que cal continuar dins d’Espanya i els que van començar per l’autonomia i han acabat a l’independentisme. No és una qüestió de dretes o esquerres ja que dins de cadascun d’aquest blocs i ha partits de tota mena. El fort increment dels socialistes els darrers anys, la desunió de l’independentisme i l’abstencionisme han fet que el 52 per cent del sobiranisme que tant es va proclamar des de 2017 ha baixat al 48 per cent el 2021 i al 31 per cent a les Generals el passat 23-J. És sabut, però, que els catalans voten diferent quan ho fan als ajuntaments, a Espanya o al Parlament. Tot i això, les previsions d’avui auguren reedició dels resultats de fa mig segle amb recuperació tant dels partits independentistes com del vot socialista.
ERC haurà de decidir-se si opta per un nou tripartit amb el PSOE o per reconstruir el pacte sobiranista amb Puigdemont
Aquesta situació, a hores d’ara, amb tres opcions dominants, PSC-PSOE, ERC i Junts, que sumen el 75 per cent del vot real a Catalunya. És entre aquests tres que es juguen el futur del govern de la Generalitat tot i que als altres partits pot correspondre una funció decisiva segons com quadrin els resultats. ERC haurà de decidir-se si opta per un nou tripartit amb el PSOE o per reconstruir el pacte sobiranista amb Puigdemont. En qualsevol cas, però, són els votants els que decidiran el final del procés; el resultat entre els dos partits sobiranistes serà decisiu. Cal trencar l’estancament.
Josep Bayerri Raga
Periodista
