Al meu poble hi ha un passeig entre riu i canal que és una virgueria. Si hi passeges, sents la remor de les dues corrents d’aigua. Venint del centre de Xerta, a la dreta hi tens l’Ebre i el seu embarcador. Hi ha una espècie de badia, que se diu la peixera, on els xiquets hi mullen els peus. Els gossos lligats s’hi aboquen per calmar la set i surten esperitats si veuen la cua d’algun peix fuetejant la superfície. Hi ha dos banquets on, fa unes setmanes, una amiga me va confessar que aquell és el seu racó preferit del món. Vaig pensar que, segurament, el meu també.
Hi ha moltes raons per les quals un transvasament de l’Ebre és una aberració per al territori i per al medi ambient, però explicaré les meues, que no són importants ni se tindran mai en compte per a prendre cap decisió. Però aquí van. Des de casa meua se veu l’Ebre. Puc baixar-hi passant per unes escaletes de formigó, creuo el canal i veig l’Assut. El sentiment de plenitud que produïx veure l’aigua baixar amb tanta força ho apaivaga tot. Els peixos platejats brillen amb el sol. La primera vegada que vaig saber que m’agradava un xiquet, estava al costat del riu. Les taronges que creixen al costat de la seua aigua tenen un gust diferent. Quan el cabal està baix i queden al descobert les illetes de terra, els menuts s’il·lusionen com si haguessen descobert l’Atlàntida i els vells saben que és una mala senyal, i se lamenten. Una vegada vaig estar asseguda en un banc de fusta de cara al riu, parlant i rient durant cinc hores amb un amic, des de la sortida del sol fins que va començar a picar. Ens vam posar morenos de cara i callàvem si algun ésser marí treia el cap. Els moixons que el sobrevolen, de vegades, creen sanefes líquides al seu pas, i les plomes que se dixen anar deuen acabar al Mediterrani, igual com un trosset de tots els que habitem la seua voreta.
Laia Viñas