Em permetreu que, un mes més, comenci l’article fent referència a una de les reflexions que em va fer la meua filla gran fa uns dies. Perquè ja ho fa, la maternitat, això d’acaparar totes les esferes de la vida, malgrat els nostres esforços recurrents a continuar mantenint viva una part de nosaltres mateixes, encara que sigui minúscula. Però potser d’això ja en parlaré en un altre moment. Torno a la meva filla i les seues reflexions.
Un dijous de fa un parell de setmanes, mentre ens posàvem el pijama després d’un dia intens, em va dir tota estranyada que les setmanes li passaven molt ràpid. Que feia res que era dilluns i ja estàvem a punt d’anar a dormir i l’endemà seria divendres. “Passa molt ràpid el temps mama”, m’insistia, “com pot ser?”. I jo, que ara mateix tinc el mode supervivència i de pilot automàtic activats (amb tres fills, dos de només any i mig, cuidar-los a ells i sobreviure jo és a l’únic a què aspiro) i que quan em llevo només desitjo que siguin les nou de la nit perquè els tres minis de la casa dormin als seus llits (una cosa que passa molt poc a casa nostra), vaig sentir una fiblada. Quan només té sis anys i s’hauria d’avorrir i els dies se li haurien de fer eterns, sent que el temps se li escola entre les mans. Que la setmana li passa massa ràpid.
Les activitats que fem, l’estat de salut que tenim o la pressa que portem cada dia afecten a la nostra percepció del temps
Desconec quins són els mecanismes o fenòmens que fan que la nostra percepció del temps sigui una o altra i si hi ha estudis científics fiables que ho revelin. Així que abans d’asseure’m a escriure estes línies, us he de reconèixer que faig una cerca ràpida –i gens exhaustiva– a Sant Google. Llegeixo en diagonal alguns articles que trobo en diferents mitjans de comunicació de renom (perquè sembla que això doni una mica de credibilitat al contingut). Les activitats que fem, l’estat de salut que tenim o la pressa que portem cada dia afecten a la nostra percepció del temps.
Una de les idees em crida l’atenció: com més joves, més lent sembla que ens passi el temps. No sé la fiabilitat científica de l’afirmació però em fa pensar amb els meus estius eterns a casa els iaios o les setmanes d’escola que no s’acabaven mai. En què el temps s’ha accelerat des que vaig fer els 18 anys i vaig marxar a estudiar. O que amb l’arribada de la meua primera filla, la vida se’m va parar els primers mesos per després accelerar-se encara més i que només aquelles primeres setmanes de pandèmia, quan el món es va aturar, també ens vam aturar natros.
Correm al matí per arribar a temps a l’escola i a la faena; correm a la tarda per arribar a les extraescolars; correm a la nit per anar al llit a una hora raonable
I sembla, per les paraules de ma filla, que aquesta acceleració del meu temps l’he traslladat a la seua vida. Quina pena, penso. Quina pena que la meua necessitat de córrer per arribar –o intentar-ho– a totes les obligacions familiars, professionals i personals també l’estiguin afectant. Que encara que m’esforci per a dedicar-li un temps de qualitat cada dia, el ritme que m’exigeixo –i segurament ens exigim tots com a societat– també li exigeixo a n’ella i li arrebasso una de les bondats de la infantesa: que el temps passi lent. Correm al matí per arribar a temps a l’escola i a la faena; correm a la tarda per arribar a les extraescolars; correm a la nit per anar al llit a una hora raonable. I la frase “va, que fem tard!” surt de la meua boca massa cops, alguns amb un to exigent del que després me’n penedeixo.
Avui, que és divendres la tarda i ja ha passat el primer mes de l’any, em proposo un nou repte per al 2024: no arrossegar més a la meva filla a la urgència de fer coses, permetre-li, com a infant, avorrir-se. Avorrir-nos juntes i dir menys ‘va, que fem tard’ i més ‘t’estimo Janna’.
