Una tarda de finals de novembre, quan als carrers ja hi havia moltes de les llums de Nadal instal·lades però encara sense funcionar, passejant amb la meva filla gran (de sis anys), em va fer una de les seves reflexions. «Mama, enguany ens caldrà posar ulleres de sol per a mirar les llums de Nadal». Me la vaig mirar i no vaig poder-me estar de somriure-li. «Sí, mama», va insistir amb cara il·lusionada, «no veus totes les llums que hi ha? Quan estiguen en marxa faran molta llum».
La reflexió de ma filla, que era completament innocent, venia de la seva capacitat com a infant de mirar el seu voltant -i les coses que hi passen- amb il·lusió, innocència, sense condicionats i amb la voluntat d’entendre-ho
Beneïda innocència, vaig pensar en aquell moment, a la vegada que vaig sentir una certa nostàlgia i molta enveja. Les mateixes llums de la mateixa ciutat, vaig dir-me a mi mateixa, no generaran esta reacció en tots els adults, que ens les mirarem amb una mena d’esperit crític, per dir-ho d’alguna manera. La reflexió de ma filla, que era completament innocent, venia de la seva capacitat com a infant de mirar el seu voltant -i les coses que hi passen- amb il·lusió, innocència, sense condicionats i amb la voluntat d’entendre-ho. I això és el que li vaig envejar, i molt.
Que ningú em malinterpreti. No soc de les que compra els missatges misterwonderfulians que semblen construïts sobre un positivisme forçat i un cert conformisme amb el que ens envolta. Com si els únics responsables de que ens passin coses bones siguem nosaltres mateixos i els nostres pensaments. No. En cap cas. Més aviat al contrari. Les crisis de parella, les malalties, els problemes econòmics, les discussions familiars, les injustícies socials, els fracassos professionals…, ni marxen ni es prevenen repetint-se com un mantra o folrant tot el nostre entorn amb missatges ultrapositius.
El món és complex i difícil. I no podem tenir a cada minut de la nostra existència una mirada infantil a tot el que ens passa i passa al nostre voltant.
La vida no és sempre -ni per a tothom- un camí de roses. El món és complex i difícil. I no podem tenir a cada minut de la nostra existència una mirada infantil a tot el que ens passa i passa al nostre voltant. Ens hem d’enfadar amb les injustícies. Ens podem entristir amb els nostres fracassos. Podem sentir -i sense remordiments- que tot al nostre voltant s’ensorra i necessitar de molta ajuda -i no de dos frases motivacionals mig esborrades a una tassa de cafè- per tornar a reflotar. Hem de mirar les decisions dels nostres polítics amb esperit crític i constructiu, per poder avançar com a societat. I tot sigui dit de passada, l’esperit crític ha de tenir sempre una voluntat de millora, perquè tot es pot millorar i com més punts de vista i visions s’aportin a les coses, millor.
Però, perquè sempre hi ha un però en aquestes dissertacions, qui no fos capaç de mantindre una petita part d’aquesta mirada infantil més enllà dels 30, dels 40 o dels 50? Potser ens ho pensaríem abans d’obrir qualsevol xarxa social i escriure comentaris enverinats dirigits a qualsevol persona o entitat. Potser no criticaríem, d’entrada i sense pensar-hi mínimament abans, qualsevol cosa al nostre voltant. Potser abraçaríem la diversitat. Potser seríem un pèl més empàtics amb els que tenim al nostre voltant. Potser construiríem més que destruiríem. Potser ens alegraríem dels èxits dels altres i els ajudaríem a superar els fracassos. Potser ens valoraríem més a nosaltres mateixos.
Potser, només potser, el món seria un pèl més amable. Ens el faríem més amable entre tots.
