“El demèrit dels falsos problemes es el de proveir falses solucions”, Jorge Luis Borges.
El llenguatge ha estat bàsic en l’evolució humana, no només per socialitzar-nos, sinó per desenvolupar el pensament i la capacitat de creació. El llenguatge és la gran ferramenta a traves de la qual construïm les relacions, relacions de cohesió o de competència, així com la representació del món, una representació fidel o idealitzada. Algú ja ha escrit que ens van ensenyar massa gramàtica i ens van parlar poc de la força que té el llenguatge. El llenguatge serveix també per defensar-nos i per defensar les nostres idees. Jo utilitzo en aquests articles la força del llenguatge per defensar unes determinades idees. Una força insignificant, ja que no depèn tant del contingut com de les estratègies i dels mitjans de comunicació emprats.
És obvi que el llenguatge, com tot bé col·lectiu (la naturalesa, la cultura, …) és de tots. Però com diu el genetista David Bueno “una de les característiques del llenguatge és la seva ambigüitat, entesa en el sentit que darrere d’alguns o molts processos de comunicació hi ha significats ocults la intenció dels quals és influir en la conducta del receptor, generalment en benefici de l’emissor”. Els processos de comunicació serveixen a l’objectiu de configurar un determinat statu quo social, sovint una determinada relació de dominació. Per mig del llenguatge no només construïm el nostre món, sinó que ens el construeixen.
Avui el llenguatge i la comunicació dominants fan invisibles els problemes reals, mentre ens distreuen en pseudoproblemes. La nostra vida cada cop esta més condicionada per interessos i missatges de grups econòmics i polítics -i pels seus objectius i problemes particulars- que ens impedeixen pensar i actuar lliurement i solidàriament, i de pas ens destorben per abordar les solucions reals.
És quincalleria lingüística. La gramàtica és eficaç, i a més el pensament crític queda anul·lat. En diuen màrqueting. La formula d’èxit de la propaganda comercial i de la propaganda política
En aquesta evolució, el llenguatge de la comunicació política o comercial esdevé un codi simplista. Es basa en icones que cada vegada es semblen menys a l’objecte que diuen representar, fins a convertir en tòpics els significats per la repetició del seu ús. És fàcil d’aplicar l’estratègia d’adjectivar positivament. En ella a un substantiu se li associa un adjectiu per a maquillar-lo, com si fos un epítet o un atribut intrínsec quan en veritat són antagònics. És quincalleria lingüística. La gramàtica és eficaç, i a més el pensament crític queda anul·lat. En diuen màrqueting. La formula d’èxit de la propaganda comercial i de la propaganda política.
Disposem d’infinitud d’exemples en tots els àmbits. N’exposaré alguns que jo conec. Conceptes com la revolució verda, l’energia verda, el desenvolupament sostenible, el canvi climàtic o la mateixa intel·ligència artificial. Son conglomerats de paraules que han estat dissenyats per la seva efectivitat comunicativa atenent als interessos de qui va posar-los en circulació; mai per mostrar el problema, sinó per dissimular-lo. No me ho invento, cap d’aquestes paraules es va patentar, però totes tenen partida de naixement.
Començarem per la intel·ligència artificial. Cap als anys cinquanta, els investigadors que volien recaptar diners per als seus projectes van considerar que el nom d’intel·ligència artificial els aplanaria el camí, més que no pas d’altres opcions per a designar-la com eren: aprenentatge automàtic, aprenentatge profund, intel·ligència assistida o intel·ligència ampliada. I a partir de llavors el camuflatge del nom permet vèncer dubtes i resistències, més enllà de si l’activitat en si mateixa és ètica, o de si és segura. En el debat tot queda pertorbat pel nom, i quan els seus promotors es veuen interpel·lats ho resolen dient que la intel·ligència artificial “no és bona, ni dolenta, tot depèn dels usos que se’n fa”; un altre recurs lingüístic dissuasori.
Darwin al 1871 va escriure que “una cadena de pensament llarga no pot ser duta a terme sense l’ajut de les paraules”. Això era al principi, i servia per a explicar l’origen de l’home i del llenguatge. Ara tot canvia molt ràpidament i es produeix el camí invers. Sembla que estem més interessats en cadenes de pensament curtes. Tot hi haver enriquit els llenguatges, quotidianament simplifiquem els codis de comunicació. Ho veiem tots els dies en els mitjans de comunicació, en les xarxes socials o en el màrqueting de les corporacions.
Un cas diferent és el canvi climàtic. Fa uns anys els científics i alguns comunicadors ens alertaven del perill del calentament global i en detallaven les causes. Avui ja sols parlen de canvi climàtic i no citen les causes. Fins al punt que el concepte ha esdevingut autònom i separat de les causes. A tot hora sentim, en la justificació de fets de qualsevol naturalesa, “el canvi climàtic és el responsable”. De cop, tot el pensament filosòfic o el sentit comú sobre el binomi causa/efecte salta pels aires. És com si diguessen “la bala ha estat la responsable”, obviant parlar dels autors del tret, cosa que els permet -o ens permet- mantenir l’anonimat i “seguir disparant”. Les causes son la desforestació, els combustibles fòssils, el consumisme creixent, … Els autors, els països rics, les víctimes, els països pobres.
Saltem a un altre dels ideals enganyosos, el desenvolupament sostenible. Fa temps que penso que l’únic desenvolupament sostenible i il·limitat és el de la formació cultural de les persones. Cap a l’any 1987 un grup d’experts va concebre el terme i des de llavors ens el van oferir com la nova terra promesa. Però la Terra continuava essent la mateixa i difícilment amb uns recursos limitats es pot mantenir un creixement permanent. En el llibre “Contra la sostenibilitat”, Andreu Escrivà desmunta les fal·làcies que amaga el concepte.
Potser del que es tracta és d’utilitzar més la força que ens dona, a cadascú, el llenguatge, la llibertat de pensament i la llibertat d’elecció
I acabem amb els “productes” verds. En la col·laboració anterior parlàvem de l’energia verda. Tampoc cal estendre’ns amb l’ecopostureig que etiqueta de verd i sostenible, allò que sol ser gris i poc sostenible. I ens podem remuntar a la gran transformació agrícola que els impulsors van batejar com a revolució verda quan, en els anys seixanta, van establir les bases per a que l’agricultura s’industrialitzés per passar a dependre dels productes químics (pesticides i adobs) i del consum de petroli. Alguns valents s’esforcen en recuperar allò que vam perdre (agrobiodiversitat, coneixements, economia circular, …). I l’antropòleg i pensador Joan Francesc Mira sentencia “el que abans era normal ara se’n diu ecològic”.
Potser del que es tracta és d’utilitzar més la força que ens dona, a cadascú, el llenguatge, la llibertat de pensament i la llibertat d’elecció. De quan en quan en el camí de la vida ens convindria conduir amb llums llargues o anar sense auriculars, perquè conduir amb llums curtes o correr amb auriculars i sense escoltar, ens pot abocar a un destí al que no volíem anar o a no sentir a temps el penúltim avís.
