És onze de setembre. Una foto amb un filtre grogós típic de l’Instagram del 2013 apareix al meu inici de Twitter. És una foto que emmarca uns deu infants vestits de groc, corrent en direcció a la càmera tot agafant banderes grogues i roges i alguna amb una mica de blau. Les duen a les mans, les fan voleiar. Corren per una carretera llarga, asfaltada, plena de gent adulta que se’ls mira, tot fent fila a la part esquerra dels infants. Els adults sostenen les mateixes banderes, alguns aplaudeixen, alguns tenen els braços enlaire. Alguns dels infants duen la cara pintada, alguns miren a càmera, alguns es miren entre ells. Tots somriuen, tots semblen feliços, contents, il·lusionats. Els adults, tot i tenir menys gotes de brillantor que els anys ja s’han encarregat de treure dels ulls, també semblen feliços, contents, il·lusionats. Pot ser, fins i tot, esperançats.
L’autora del tweet que acompanya la foto la titula d’aquesta manera: “La tinc des de l’any 2013. La vaig penjar també l’any passat i vaig trobar al Twitter el seu autor, però ara no recordo com es diu. M’encanta!”. Twitter ha fet la seua màgia i algú li contesta que l’autor de la fotografia és Bernat Capdevila. La foto mostra un tram dels 400 quilòmetres que va ocupar el que es va anomenar “Via Catalana” l’onze de setembre del 2013. He hagut de buscar quin any va ser. Se’m barregen les manifestacions, les samarretes de colors, els escenaris, les peripècies que es van arribar a fer des de la massificació de la diada del 2012 fins la del 2017. La meua generació va passar-se l’adolescència assistint a estes manifestacions just abans de que comencés l’escola o l’institut una altra vegada. Eren un signe de que l’estiu acabava a Catalunya i que calia posar-se mans a l’obra per alguna cosa. Eren un recordatori que hi havia alguna cosa a fer, alguna cosa per construir, alguna cosa per esperar. El setembre s’estrenava amb una esperança comuna estranya. Amb un sentiment de que hi havia alguna cosa més gran que naltros, esperant-nos, més enllà.
No enteníem el procés, no sabíem ben bé com funcionaria un país nostre, però sentíem que hi havia l’oportunitat de crear una cosa nova, de dissenyar un món més just, més obert, potser?
Hi trobo comentaris de joves de 22 i 23 i 24 i 25 anys i que podrien ser els infants de la foto, però no els són. Hi ha, també, respostes de gent que ronda la cinquantena, potser la seixantena. Sembla ben bé que aquests dos grups vegin fotografies diferents. Em preocupa la distància, la diferència en la percepció d’esta imatge. Però sobretot em preocupa l’humor cínic, el nihilisme, la desesperança de les respostes dels joves. Alhora, però, l’entenc. Els joves veiem el món del 2013 com un món que s’obria davant nostre, davant dels nostres jos de 12 i 13 i 14 i 15 anys. No enteníem el procés, no sabíem ben bé com funcionaria un país nostre, però sentíem que hi havia l’oportunitat de crear una cosa nova, de dissenyar un món més just, més obert, potser? Segurament érem massa naïfs i massa innocents i massa joves per entendre com funciona la política i l’economia. Tot i així, hi havia un sentiment de comunitat que lluita per les coses que vol, pel que li sembla just. Ara, aquells nens que feien voleiar unes banderes tot somrient, senten que el que tenen davant és un món que s’acaba. Potser és la precarietat en la qual molts joves viuen, potser és el canvi climàtic que no augura un millor escenari, potser és una societat post-Covid traumatitzada, potser tot forma part de fer-se gran. Sigui com sigui hi ha una generació que veu com una lluita política que l’apel·lava i li prometia un món millor, li ha fallat. Com reconstruir aquella cosa comuna? Com retrobar-nos intergeneracionalment als carrers? Com recuperar l’esperança? Com sentir que voler per un lloc millor i una vida més digna no és una utopia, sinó una possible realitat per la qual val la pena lluitar? Com reconstruir una generació trencada anímicament?
És onze de setembre. Este any hi ha menys gent que ha sortit al carrer. Els nens que somriuen a la foto ara troben (trobem) la diada ridícula, insubstancial, acrítica amb el sistema. Potser cal que reconstruim la narrativa, potser cal que siguem naltros mateixes les que retrobem l’esperança. Potser cal deixar de creure que som la generació trencada.