“La naturaleza para ser dominada, debe ser obedecida”, Francis Bacon.
Les planes deltaiques s’eleven escassament per damunt del nivell de mar, es per això que periòdicament s’inundaven per l’aigua dolça de les riuades o per l’aigua salada dels temporals. Es coneixen be els desbordaments del riu, però el que s’ignora és que al Delta al llarg dels ss. XIX i XX, quan encara no hi havia embassaments i l’aportació de sediments permetia el seu creixement, eren freqüents els episodis en que la mar penetrava terra endins. Igual que va succeir recentment amb el temporal Gloria. Sovint reduïm la realitat a estereotips suposant que quan el Delta creixia els cops de mar no l’anegaven, però podem assegurar que la suposició es incorrecta.
Ho il·lustren un seguit de notícies recopilades en la premsa local entre 1870-1928. Llavors no hi havia la parafernalia dels mitjans i xarxes de comunicació actuals, però els propietaris coneixien igualment el risc. E. Descole promotor de l’intent de desermar el front litoral entre l’Ampolla i la Cava preveia el 1870 construir un mur de defensa perimetral “con el fin de contrarrestar las grandes mareas que invaden algunas veces dilatadas extensiones de terreno”. També l’inspector d’Hisenda assignat al partit de Tortosa era conscient del risc quan tramitava el 1876 l’expedient per declarar la titularitat estatal de “ciertos terrenos pantanosos, encharcadizos e incultos, situados en las partidas de la Cava, Aldea, Jesús y María, Camarles o Granadella y los llanos del Fangar”. En virtut de la llei d’aigües de 1866 o de la de Ports de 1880, no corresponia cedir-los a particulars, en tractar-se de bens demanials i de domini públic. És podia en alguns d’ells, “pantanosos y encharcadizos” i sotmesos a les inundacions marines, fer concessions en usdefruit, però no adjudicar-los a perpetuïtat com va succeir. I és que en el fons la recompensa del benefici privat i de la recaptació publica contribuïen a passar per alt aquella problemàtica i els perills que comportava ignorar-ho, en permetre la legitimació de les ocupacions. Si be l’arribada de l’aigua del canal de l’esquerra trigaria 30 anys, en el 1881 les expectatives d’enriquir-se movien les actuacions en curs: “Los terratenientes se encuentran muy animados y contentos, y en general en todo aquel pais no priva mas conversación que la del canal proyectado. Las tierras han tomado buenos precios y, segun se nos dice, son pocos los propietarios que se desprenden de ellas”.
Les plusvàlues generades i l’esforç humà aplicat en la transformació agrícola no tenen paral·lel en cap altra zona rural catalana o espanyola en temps contemporanis
Avui, com a conseqüència del caràcter efímer i inundable, algunes d’aquelles finques desermades a l’hemidelta esquerre en particular, apareixen cada any en els noticiaris, de forma cíclica pels efectes dels temporals. Això, no ens hauria de sorprendre en estar emplaçades en els marges més exposats d’un delta. Però potser hauríem de valorar o reflexionar sobre les condicions amb les que llavors alguns van fer-se amb terrenys públics per a engrandir les seves rendes. Primer de tot hi havia els poderosos, com per exemple J. Figueras, un especulador madrileny que en aquell període buscava obtenir els drets per dessecar l’Albufera, Gallocanta o 11.000 ha. vora el Canal Vell, i molts d’altres, o un futur alcalde tortosí que l’any 1877 demanava que se li concedissin els terrenys que “ha ido formando el mar contiguo a dicha finca y que se halla comprendido entre la misma y la playa”. Per un altra banda hi havia els pagesos i jornalers de les partides de la Cava, Aldea, Camarles i Jesús i Maria, que el 1927 es dirigien al ministre d’Agricultura sol·licitant 11.600 jornals amb l’objectiu d’aconseguir “unas valsas existentes en la Ribera para ser convertidas en tierras de cultivo”. O ho feien directament, encara l’any 1953: “Hoy ha comenzado la plantación de arroz, en La Cava, de una parcela de terreno de cien jornales del pais, equivalentes a 25 hectáreas. Este terreno, era improductivo hasta ahora, ya que se trataba de una zona pantanosa e insalubre, y que en un tiempo de tres meses, un grupo de obreros, por su cuenta y riesgo (…) han rellenado, colmatado y roturado esta zona, poniéndola en vias de producción, en tan favorables condiciones, que se estiman en un valor actualmente de quinientas mil pesetas unas tierras que no valian más allá de unas veinte mil”.
El Delta és un sistema natural, dinàmic i obert, trets que convindrà no descuidar en les opcions que adoptem per fer front als desafiaments del canvi climàtic
Les plusvàlues generades i l’esforç humà aplicat en la transformació agrícola no tenen paral·lel en cap altra zona rural catalana o espanyola en temps contemporanis. Els arrossars a més van esdevenir uns agrosistemes força compatibles amb el manteniment de la biodiversitat. Per tot això i per la complexitat del procés, només te sentit revisar la història per entendre com hem arribat fins aquí i com podem encarar el futur.
Avaluant les alternatives en els dos deltes veïns amb els que compartim riscos i oportunitats davant del desafiament del canvi climàtic, tot apunta a que en la desembocadura del Roine l’escàs poblament (uns 10.000 hab.) i la propietat latifundista (la majoria de finques superen les 100 ha.) aconsellen solucions basades en la natura, mentre a la desembocadura del Po les opcions semblen decantar-se, de moment, per intervencions dures basades en l’ús de l’energia i la tecnologia.
El punt de partida a la desembocadura de l’Ebre és en una posició intermitja, el nostre territori és a mig camí dels processos d’ocupació i artificialització que s’han produït en el Roine i el Po, per això moltes de les opcions estan obertes. D’un costat, la situació aquí mostra diferencies evidents amb el Po, on la modificació del medi obliga a solucions incertes (al fixar-nos en com es va salvar Venècia de les riuades al s. XVII, quan es va desviar el Po, ens pareix un joc; “joc” revelador de la magnitud del problema actual, si recordem que els treballs llavors es van fer amb energia de tracció animal i han perdurat al llarg de centúries, mentre les controvertides i costosíssimes obres en curs de les comportes del projecte Mose poden no ser suficients per salvar Venècia del mar). De l’altre costat, a l’Ebre les opcions no són igual de senzilles que a la Camarga, perquè el poblament i el nombre de propietats són més grans aquí que allà. En qualsevol cas, serà bo no oblidar la cita inicial que es remunta al s. XVII, així com que el Delta és un sistema natural, dinàmic i obert, trets que convindrà no descuidar en les opcions que adoptem per fer front als desafiaments del canvi climàtic.