Manel de la Vega, per part del PSC-PSOE, i Jordi Gaseni, per ERC, són els únics parlamentaris ebrencs a Madrid que hi haurà aquesta legislatura. Dos senadors que tindran poc recorregut polític en una cambra alta bloquejada pel Partit Popular, però que tenen faena doblada per endavant, ja que per primera vegada en quaranta anys no hi haurà cap diputat ebrenc al Congrés. Norma Pujol (ERC) i Irene Negre (Junts per Catalunya) únicament podran influir interpel·lant els seus respectius caps de llista, perquè no han estat elegides al ser les número dos dels seus respectius partits.
El tortosí és també el primer secretari del seu partit al territori, i l’exalcalde de l’Ametlla de Mar ha estat els últims anys president de l’AMI (Associació de Municipis per la Independència. Tenen experiència política i bon coneixement del territori, i cal que assumeixin no només la responsabilitat que els pertoca per llibre d’estil, sinó una mica més. El plus ha de ser redoblar esforços per aconseguir que es noti el menys possible la manca de veu i vot al Congrés, apostant per fer gairebé de gestors a la capital de l’estat de tot allò que és fonamental per al territori i que només s’aconsegueix amb persistència i perseverança davant del govern, els ministeris, i tot el complex entramat d’un estat, expressament centralista.
El primer deure el tenen al delta de l’Ebre. El govern de la Generalitat acaba de presentar l’Estratègia Delta i la Taula de Consens espera les primeres obres dins d’aquest any. És cert que hi ha extrema inestabilitat política-institucional, però també ho és que no es deixarà de presidir la Unió Europea durant aquest semestre. L’Estat, amb un govern provisional almenys durant cinc mesos, no s’aturarà. I seria tot un èxit que les primeres dragues marines estiguessin ja a punt a finals d’any, o principis de 2024, per protegir l’Illa de Buda, el Trabucador i la Marquesa, en el que seria una fita històrica després d’anys de debats i informes infructuosos.
El segon deure és la connexió ferroviària del polígon Catalunya Sud. El Govern de la Generalitat s’ha marcat divuit mesos per tenir el planejament fet, d’un macro-polígon de més sis-centes hectàrees entre Tortosa i l’Aldea, i una inversió de no menys de 150 milions d’euros està esperant. El futur industrial, i un il·lusionant desenvolupament econòmic, depèn de que aquell ministre, director general, o representant de Renfe o d’ADIF, es posi al telèfon i ho situï entre les seues prioritats de forma immediata, tot ignorant de si continuarà o no al càrrec. Tenim pressa i no volem perdre aquest tren com a conseqüència d’un joc polític que sinó s’ha resolt amb diàleg els últims anys, continuarà bloquejant l’Estat fins que no hi hagi una refundació constitucional, i això va per a llarg, o potser ni ho veurem els pròxims vint anys.
Hi ha més deures. Una bona planificació després del tancament de les nuclears, o l’opció -negada fins ara- de que l’estat també aporte fons nuclears. La vergonyosa situació del no-desdoblament de la N-420 a Gandesa. El Corredor del Mediterrani, l’Euromed, i més aturades de trens. I les gestions que molts altres col·lectius de la societat civil que segur toparan a la porta dels senadors, perquè ja formen part de l’estat i es nega un referèndum per així aplicar polítiques de proximitat, tenen els mateixos drets que qualsevol altre contribuent.
Seria bo també que els dos senadors apostessin per la transparència i per passar comptes. Una roda de premsa mensual, trimestral o semestral, seria tota una novetat recuperada, ja que fa anys que no es dur a terme periòdicament i regular, com si fos una obligació democràtica dels parlamentaris davant dels seus votants. I ho és.