Quan Salvador Dalí va ser sabedor de l’afusellament del seu amic de l’ànima, Federico García Lorca, va exclamar un “olé!”. El mateix geni empordanès es va encarregar de difondre aquesta reacció què, evidentment, no era d’aprovació sinó una expressió plena d’aquell surrealisme que unia l’obra i la figura d’ambdós artistes. Diversos biògrafs coincideixen que Dalí va lamentar fins als darrers moments de la seua vida el no haver fet prou per evitar la mort de Lorca, per no haver insistit en que aquest abandonés l’Espanya de la sublevació franquista i es reunís amb ell a Itàlia.
“L’assassinat d’un dels més grans poetes de la història, per ser considerat socialista i homosexual, va deixar al seu amic sense altres paraules per expressar el dolor…”
És un “olé!” taurí, que res té a veure amb l’alegria sinó amb l’espectacle del sacrifici públic d’un animal, tot volent establir una comparació entre la vida del poeta granadí amb una cursa de braus on el públic ritualitza, engrandeix o mitifica un tràgic final.
L’assassinat d’un dels més grans poetes de la història, per ser considerat socialista i homosexual, va deixar al seu amic sense altres paraules per expressar el dolor, la ràbia, la por o el desconcert que podia sentir.
Se m’acudeix que aquest “olé!” extravagant l’hem deixat anar gairebé tothom, més d’una vegada. Ho hem pronunciat davant de fets que hem rebut com a provocacions inacceptables, anades de to, declaracions de principis de repercussions nefastes, traïcions per part de persones properes, grans decepcions…
“…els mateixos dirigents que fa tres anys es preocupaven per la nostra salut estan alimentant ara el negoci d’una guerra incomprensible, enganyosa i fastigosa com totes les guerres…”
Salvant les llarguíssimes distàncies entre aquell crim i moltes situacions quotidianes, encara avui diem “olè!” davant coses que ens costen de pair, exercicis públics de poca vergonya d’aquests als que cada vegada ens han anat acostumant a empassar; davant les més grosses mentides per part de gent que domina el món i que juga amb un cert èxit amb natros a moure’ns com a ramats.
Què els mateixos dirigents que fa tres anys es preocupaven per la nostra salut estiguin alimentant ara el negoci d’una guerra incomprensible, enganyosa i fastigosa com totes les guerres, substituint la dialèctica de les vacunes per la dels míssils mereix el més autèntic i dalinià “olé”!; com per aixecar-nos i aplaudir tota la plaça en ple.
A més petita escala territorial, com qui diu sense sortir de casa nostra, també són per aplaudir fervorosament pactes de caràcter polític d’aquells que abans en dèiem contra natura, però que avui esdevenen tan naturals que ja ni tan sols ens fan alçar de la cadira. Pactes, continuant en llenguatge surrealista, com els que porten a un ‘torero’ (sense qüestionar la seua persona) a ser nomenat conseller de Cultura i vicepresident d’un govern (elegit democràticament pels ciutadans) capaç de proclamar que la violència masclista no existeix. “Olé!, si senyor, perquè no es pot ser més clar en tots els sentits.
Des del juliol de l’any 2000, quan vaig tindre l’oportunitat de veure a Tortosa la magnífica ‘Daaalí’, creada per la companyia de teatre ‘Joglars’ i on magistralment s’explicava aquesta història, he estat incapaç d’usar l’expressió “Olé!” de cap altra manera en què ho fa fer el pintor universal de Port Lligat.
