Hi ha una dona escombrant el carrer Muntanya. Hi ha un home omplint una garrafa al carrer Sant Blai. Hi ha unes tires de cortina metàl·liques repicant entre elles a la porta de Ca Joan. Hi ha les campanes, anunciant les dotze del migdia. Hi ha un gos pixant a la cantonada. Hi ha els aulivers, allà al bancal de davant de la fàbrica, fent sonar les seues fulles daurades quan lo vent les fa moure. Hi ha la calor, pesada i forta, caient sobre els caps de les dones que van a comprar. Hi ha el juny, brillant i despert i content com la boca d’un xiquet l’últim dia de col·legi. Hi ha l’estiu, que s’anuncia. L’estiu rodó i gros i calent com lo sol.
Hi ha una noia que canta i saltironeja mentre deixa enrere l’últim dia d’institut tot tornant cap a casa. Hi ha un amor que comença, este estiu. Hi ha una promesa i un desig, que li cremen al pit com només cremen les primeres vegades. Com només cremen les coses importants. Hi ha unes mans apegaloses escrivint un missatge de whatsapp: ens veiem esta tarda a la piscina?. I hi ha una resposta de l’amant, perfecta i ràpida i breu, com les ganes que tenen d’estar l’una amb l’altra: sí. Hi ha una bandera de colors a la motxilla de la noia. La mateixa bandera que onejarà d’aquí una setmana a tants ajuntaments de pobles com lo seu i com lo vostre. Onejarà malgrat que, fa molt pocs anys, semblés impossible. Onejarà malgrat que, per algú, sembli totalment innecessari o insignificant o totes dues coses alhora.
Este estiu però, també hi ha l’amenaça. La noia que canta i saltironeja mentre deixa enrere l’últim dia d’institut encara no ho sap, però hi ha una amenaça que ja es deixa veure, a poc a poc, vella i intolerant. Fa només dos dies va anunciar-se que a la localitat valenciana de Nàquera, un acord entre VOX i PP ha permès vetar les banderes LGTBI i les concentracions contra la violència masclista als edificis públics del municipi. Hi ha un advertiment, en esta amenaça. Hi ha una intenció: la de tornar a quan no podíem viure sent qui som. I amb ella, hi ha la por. La por perquè allò, que per a algú pot semblar innecessari o insignificant o totes dues coses alhora, ha costat molt d’aconseguir. La por perquè tots els anys de lluita i de violències i d’esforços col·lectius i d’organització en el món rural desapareguin així de ràpid.
Però malgrat l’amenaça, hi ha el juny. Hi ha l’estiu, que s’anuncia. I amb ell, l’esperança, que ha de ser-hi sempre. Hi ha una noia amb una bandera de colors a la motxilla. Hi ha el seu amor, la seua amant, les seues mans apegaloses escrivint un missatge de whatsapp. Hi ha la promesa i hi ha el desig que li cremen i ens cremem al pit com només cremen les coses importants, les coses urgents. Malgrat l’amenaça, este juny hi haurà una dona escombrant el carrer Muntanya i un home omplint una garrafa al carrer Sant Blai i les campanes, anunciant les dotze del migdia. I hi haurà, també, una bandera de colors onejant als nostres pobles, perquè encara és necessària, perquè no és gens insignificant.
Malgrat tot hi haurà el juny, brillant i despert i content com la boca d’un xiquet l’últim dia de col·legi. I, amb ell, l’orgull, que s’anuncia. L’orgull rodó i gros i calent com lo sol.