El primer cop que vaig sentir a determinats informatius estatals -com a notícia de sumari de portada (sic)-, que s’havia obert una causa judicial contra x (qualsevol mindundi), “per un presumpte delicte d’odi”, se’m va disparar una alerta. Odiar, en el pitjor dels casos era pecat -tal com ensenyaven els capellans-, però no un delicte tipificat pel Codi Penal. I això m’afecta perquè vull confessar a qui odio. Concretament a tres exlíders polítics que han castrat, amb assajos de laboratori, l’evolució política d’una democràcia que ja no és homologable en termes occidentals.
Preventivament -no vull anar a la presó-, em veig obligat a fer servir el “presumptament”; o a utilitzar sinònims: els detesto, els maleeixo (això ho trobo, cristianament, més fort), els desaprovo, i els culpabilitzo per tot el que han fet els últims quinze anys: carregar-se la implantació d’una democràcia plena i sana, creixent i integradora; per així allargar la vida d’una dominació integral que dura segles. Justificada només per les armes (tornem a mirar la pel·lícula d’Almenábar, ‘Mientras dure la guerra’). Igual que romandrà, a partir de quan acabe l’actual guerra, la part d’Ucraïna envaïda per Rússia. Ni més ni meys, però sense rebentar els embassaments de Riba-roja i Mequinensa.
Odio una senyora que s’anomena Rosa Díez, la precursora. En la seua última piulada a Twitter diu això: “Quedan 33 días para el 23J. A este caudillo lo vamos a mandar a casa”. L’acompanya amb foto de Pedro Sánchez, el president del PSOE, i vull subratllar l’ús de la paraula ‘Caudillo’, amb el qual indirectament justifica el genocida Franco. Un destacat: no ha cap informació o reportatge que explique com i perquè va nàixer el partit que va encapçalar, Unión, Progreso y Democracia; ni encara menys qui i com es va finançar. Senzillament va desaparèixer l’any 2015, després d’haver influït decisivament en algunes comunitats autònomes, al Congrés, i per determinar governs de dreta o d’esquerra. Es presentava com el partit frontissa que havia d’equilibrar l’Espanya postbipartidista, i el que va fer va ser pur teatre teledirigit.
El mateix any 2015 (coincidència?) es va introduir al Codi Penal una profunda reforma del delicte d’odi. “El delicte d’odi és una infracció penal que sorgeix per prejudicis contra una o diverses persones que pertanyen a un grup social determinat. Aquest grup és determinat per la raça, la religió, el gènere, l’edat, la ideologia, l’orientació sexual, una discapacitat, una malaltia o altres motius”. Em pregunto amb qui pensava, el legislador quan va incloure “la ideologia”. La meua teoria és que això també es va decidir, com l’invent d’UpM, per un lobby molt intel·ligent, gens artificial, molt pragmàtic, i sense escrúpols de cap mena. El de les fortunes declarades de més de 5.000 milions d’euros (a les que jo crec que els falta un zero si sumessin els dipòsits als paradisos fiscals), i que de tant en tant identifica el Cercle Català de Negocis quan ens explica l’espoli asfixiant que si ens afecta cada dia: i ja són més de 500.000 milions d’euros.
El segon és, aquell noi amb cara de Superman que va aparèixer despullat a un cartell electoral l’any 2006. Va sortir del no res, com un alienígena, i va sumar tres escons. No és molt estrany? I ja que parlo de Ciutadans/Ciudadanos, poso també el nom de qui més odio, Inés Arrimadas. Dos líders i un partit que han determinat, i canviat, els últims 17 anys de la democràcia que sofrim. Abans d’ells, ara ja desapareguts, les coses eren d’una manera, i ara s’han transformat. I clarament a pitjor. Crec també que Arrimadas ha allargat la cosa per marxar en el moment oportú: entregar-nos als peus dels cavalls de VOX. Primer UpM, després ells, i ara VOX. Coincidència o guió prefabricat? Té tota la pinta de ser el fruit d’un tauler amb comandament a distància, regulat des dels millors restaurants, cases i despatxos, de la capital del Reino.
Com dic, els odio políticament perquè han actuat com el verí. Amb discursos d’odi majúscul, primer contra els catalans, i al final contra Bildu i la llei del Sí és Sí, o el moviment Lgtbi. Odien primer, i fan que la judicatura més corrupta d’Europa creï després un nou delicte per portar legalment a la presó els dissidents, la forma més hàbil de dominar i reprimir. És el caciquisme estructural, però ara ja sistèmic i sense aturador. Atresmedia i Mediaset són capaços, perfectament, d’inventar si cal un quart partit polític si més endavant fa falta, que no crec, perquè això està acabat per a aquesta generació. Això del volt nul i l’abstenció massiva, coincideixo amb Germà Bel, és un entreteniment per a xarxes socials i res més. I l’únic substancial que s’observa en l’actual política, també la local, és col·locar-se. De projecte col·lectiu, cap ni un.
Notes:
- L’enciclopèdia lliure defineix així la paraula cacic: “Un cacic era, històricament, un cap de les comunitats taínes de les Antilles i d’Amèrica Central. A partir de l’expansió colonial espanyola a Amèrica, el terme va ser emprat pels conqueridors per designar les autoritats polítiques indígenes, sense atendre la diversitat dels sistemes polítics d’Amèrica ni a la nomenclatura autòctona.”.
- Off the record de Ferran Bel el dia que plegava: “Quan arribe el govern del PP i VOX, que guanyarà a l’Estat, cosa que aquí a Catalunya no percebim, no tornaran a enviar els policies i els guàrdies civils. I tampoc canviaran la llei trans que si els penalitzaria. A ells els surt més a compte el tema territorial. Es dedicaran a atacar permanentment, amb el BOE com a arma, tot el que és important per a Catalunya: la llengua, la cultura, l’ensenyament i, quirúrgicament, l’economia”.
- Versicle de la Biblia on parla de l’odi: “Aleshores Amnón la va avorrir amb un odi molt gran; perquè l’odi amb què l’avorrí va ser més gran que l’amor amb què l’havia estimat. I Amnon li va dir: Aixeca’t, vés-te’n”.
