L’ebrenc Màrio Pons va rebre el passat 11 de novembre el Premi d’Honor Festival de Cinema Memorimage de Reus, que en la seua 17a edició s’ha centrar en mostrar la diversitat des de la perspectiva de gènere i treballar per la memòria històrica.
El Premi d’Honor, de nova creació, reconeix la trajectòria d’un professional vinculat a la creació, la difusió i la conservació de les imatges d’arxiu. Segons el jurat independent, format precisament pels experts en arxius, Montserrat Bailac, Coia Escoda i Joaquim Nolla, “atorguem el Premi d’Honor al realitzador Mario Pons, per la seva trajectòria dins del camp audiovisual, que basa en la recerca i l’ús d’imatges (fixes i en moviment) en la diversitat d’arxius. Els seus documentals potencien l’ús de la imatge, tracten temes històrics, de memòria i guerra causant d’aquesta manera impacte, removent consciències. Treballa per i en pro del nostre país amb destacat caràcter”.
Pons ha participat en dues pel·lícules seleccionades d’aquesta edició: ‘L’Espill’ de la secció MemoriReus com a director, i la pel·lícula inaugural, ‘Urraca. Caçador de rojos’, en que és co-productor i que es va fer amb el Premi del Públic.
Mario Pons: “Penso que ho feu perquè sabeu com penso i d’on ve la nostra lluita, d’aquell ‘lo riu és vida’, al treure la careta del feixisme a l’Estat, a casa”
Segons declarava Pons un cop guardonat, “sóc molt jovenet per rebre este gran premi i reconeixement, ja maduret per tenir temps d’haver fet tota esta feina que amb este distintiu m’heu valorat i posat de relleu públicament. Penso que ho feu perquè sabeu com penso i d’on ve la nostra lluita, d’aquell ‘lo riu és vida’, al treure la careta del feixisme a l’Estat, a casa. Este premi és tant vostre, com del públic, com meu, com dels mestres amb qui he tingut la sort de treballar i aprendre. Totes som imatges d’arxiu, tots som cinema“.
“També penso en Josep Sanchez Cervelló, amic historiador que em va introduir als misteris amagats de la desmemòria histórica, ficant mirada i actitud valenta sobre un territori trinxat per les guerres civils, les Terres del Rebre”
Amb més de vint anys de desitjar i realitzar pel·lícules, “m’he topat amb professionals documentalistes, arxivers/es, custodis amateurs d’imatges d’arxiu, com l’Associació Cinema Rescat, fundadors del Memorimage, que potser mereixen més que jo el Premi d’honor del Festival. També penso en mestres com Manolo Tomàs de la Plataforma en Defensa de l’Ebre, qui em va transmetre la passió per analitzar la documentació i premsa del passat, contrastar-la, treure’n l’entrellat. Penso en Josep Sanchez Cervelló, amic historiador que em va introduir als misteris amagats de la desmemòria histórica, ficant mirada i actitud valenta sobre un territori trinxat per les guerres civils, les Terres del Rebre”.
“Pere Portabella em va donar suport en la meua òpera prima ‘Aigua, la Font de la via’ (2002) i va ser qui em va finançar la primera d’adquisició de drets de l’arxiu de NODO”
El llistat no es podia oblidar de “Pere Portabella qui em va donar suport en la meua òpera prima ‘Aigua, la Font de la via’ (2002) Qui em va finançar la primera d’adquisició de drets de l’arxiu de NODO: Era la inauguració de la presa de Yesa i la construcció dels Canals de Bardenas amb les que vam denunciar la corrupció en la gestió de l’aigua a l’estat, de Franco al PHN, amb el documental censurat ‘Contracorrent’ (
Pons aprofitava per fer un esment especial en les motivacions que l’han dut al present. “Penso en lo cuquet que em va entrar amb la recerca d’imatges d’arxiu, los meus viatges en solitari al barri de Lavapiés, a la Filmoteca Espanyola; los visionats interminables de cintes vhs i la descoberta dels tresors, los que afloraven des del fons de la memòria, imatges en moviment que algú havia filmat feia vuitanta anys: Lo nostre territori, la vida de la gent, l’harmonia del paisatge i costums, les festes, la navegació, la pagesia, la vinya, l’oli, l’arròs, lo delta, els fars, la llum i la foscor… l’arribada de la guerra… la Batalla de l’Ebre, l’ocupació de Tortosa, Reus, Tarragona, Catalunya… l’exili. Recordo l’amable Margarita Lobo, l’arxivera, també la gestora de RTVE amb qui vaig regatejar 333 segons ‘a preu de panellet’ per ‘La Batalla de la memòria’ (2009)“.
“Agraeixo la bondat, l’oportunitat i les conviccións compartides de Pablo Azorín (Quindrop S.L) amb qui he coproduït la història de Loreto ‘Urraca’ junt amb IB3 TV, RTVE i lo Sense ficció de TV3”
L’ampollenc volia també fer una clicada d’ull al festival. I en aquest punt recuperava de la memòria “el premi Públic del Memorimage d’aquell any, la culminació de deu anys de lluites fílmiques, temps en que vaig conèixer al Felip Solé, mestre a qui una década després produeixo com a director català del documental ‘Urraca, caçador de rojos’ que s’ha endut lo premi del públic enguany. Agraeixo la bondat, l’oportunitat i les conviccións compartides de Pablo Azorín (Quindrop S.L) amb qui he coproduït la història de Loreto ‘Urraca’ junt amb IB3 TV, RTVE i lo Sense ficció de TV3 amb 318.000 espectadors/es, l’emissió més vista a les televisions a Catalunya el 2022“.
En el seu repàs professional, Pons incloia “als companys/es de TV3, Jordi Ambrós, Joan Salvat, Muntsa Tarrés, Armengou… les Montses de l’arxiu, en Francesc Pérez i les nostres recerques per documentar ‘Sègula, lo futur de les Terres de l’Ebre’ (2012), recerca que potser mereix punt de partida d’un altre i potser un tercer documental sobre un present que ja és futur: El canvi climàtic davant d’espoli dels bens naturals i humans pels interessos corporatius i los amos de les guerres híbrides com les d’Iraq, Síria, Iemen o Ucraïna”.
Les mencions de Pons també volien fer honor “als arxivers del Museu de les Terres de l’Ebre i el Baix Ebre llegant-me amb il·lusió fonts fotogràfiques oblidades en els negatius de la història”
Esment especial per a “Helena Garrigós Cabezas, filla de ‘La filla del farer’ (2015) del que queda de l’illa de Buda, qui em va llegar en forma de fotografies, los anys més feliços, també els més tràgics a les goles de l’Ebre, el foc que cremà el far més alt del món l’abril de 1938. Recordo als arxivers del Museu de les Terres de l’Ebre i el Baix Ebre llegant-me amb il·lusió fonts fotogràfiques oblidades en els negatius de la història”. I l’agraïment es feia exstensiu “a les arxiveres del Port de Tarragona, al senyor Jordi Piqué i el seu equip qui m’obrí les portes a la repressió feixista que va ‘a per natros’ des de les condemnes a mort i los 690 afusellats que sortiren de Pilats per ser assassinats al camp de l’Oliva els primers tres anys de la dictadura”.
Arribats en aquest punt, Pons feia esment “als cineastes amateurs que com jo ho filmaven tot al principi i guardaven els seu records en capses de sabates, en format fotogràfic, en Super 8, en 16mm, en Umàtic, betacam, supervhs, en minidv, dvcam, avui en targes, disc durs i ara als “núvols traïdors”… milions de teres de digitalització que encara manquen per desar, arxivar, catalogar, preservar, la memòria digital d’avui, lo llegat fílmic del demà”.
“A totes elles i ells, als filmadors/es amateurs, als àngels custodis d’arxius, als que passeu autèntics calvaris per mostrar realitats submergides, com amb ‘El Periple’ (2018), als que ens heu encarregat audiovisuals en els moments més complicats, fins i tot als que ens censureu les pel·lícules a les capitals tortuoses on encara mana l’antic règim soterrat; a les televisions locals que ens doneu veu i pantalla, als mitjans de premsa i professionals independents que preserveu la llibertat d’expressió, als espectadors i espectadores actius i també als passius… Xeics! Amb tots vatros comparteixo este premi d’Honor”.
“Sense la vostra mirada -reconeixia Pons- no existiria ‘l’Espill’ (2022), la mirada de l’Hilaire, la dels nets de l’exili sobre l’“A por ellos” de l’1 d’octubre, los reconeixements internacionals que anem recollint a Festivals de cinema a França, Veneçuela, Argentina… Sense la saviesa, solidaritat, sense la generositat dels meus Mestres, sense la seva feina feta i guia, mai hagués pogut seguir los seus passos a l’hora d’exigir que el nostre cinema sigui vist on més fa falta, als nostres pobles!”
“Prenc relleu a la tasca incansable de positivar la nostra identitat des dels testimonis que un dia van creure amb un format per emmarcar les imatges i els sons que avui continuen sorgint de la llum en moviment del projector, del so dels altaveus, esculpint noves esperances en forma de pel·lícules que pronte seran nous arxius per dignificar, esculpint la llum, fent cinema, la vida que passa”, rematava, abans de fer un esment carinyós i gairebé intimista: “Sirgadors que estireu de Sègula Films, moltes gràcies pel reconeixement”.
El Memorimage online estarà disponible fins el 20 de novembre a través de la plataforma en línia del festival. El públic podrà continuar gaudint d’una selecció que recupera pel·lícules de la secció MemoriReus d’anys anteriors.