Els analistes del resultat de les eleccions de Madrid han posat en evidència, amb tota raó, la gran victòria d’Isabel Díaz Ayuso, el resultat molt dolent del PSOE que rep un cop molt notable, y l’abandonament de la política per Pablo Iglesias després de no haver aconseguit els objectius de superar a les dretes i ni tan sols estar per sobre dels de Más Madrid, dissidents d’Unidas Podemos.
Segueixo amb els analistes i amb els polítics. Per els propers al Partit Popular, el resultat de les eleccions de Madrid és extrapolable al conjunt d’Espanya com a canvi de tendència i anunci del final del “sanchismo”, mentre els del PSOE ho circumscriuen a “una autonomia”. No tenen raó ni els uns ni els altres. No és un canvi total a Espanya, sens dubte, però Madrid “es mucho Madrid” i el seu pes real es com unes quantes autonomies juntes. Al marge de qualsevol altra cosa, Madrid és emergent, disparat cap amunt. I sap mal tenir que dir-ho en veure que Catalunya és decadent.
Però en els anàlisis de periodistes i polítics crec que no s’ha tingut seriosament en compte un altre resultat fonamental tan important com els anterior: la desaparició de Ciutadans. I no només per no haver obtingut representació a Madrid, que podria ser un fet puntual o una situació conjuntural, sinó que es veu clarament que va a convertir-se en un partit clandestí. Va rebre una patacada enorme en les eleccions generals espanyoles, caiguda en picat a les catalanes del febrer passat i ara, a Madrid, queda sense representació.
Una primera reflexió, molt de tota trajectòria humana, és que aquelles coses, assumptes, iniciatives, que creixen molt de pressa, també acostumen a caure de pressa. En molt poc temps des de la seva creació. Ciutadans va passar a ser un partit molt important. A Catalunya va guanyar unes eleccions autonòmiques, i a nivell espanyol es va plantejar ser el gran partit del centre-dreta fent el sorpasso al PP, i no hi va quedar lluny. Però va equivocar l’estratègia global al deixar de ser el partit frontissa que pogués pactar i governar en les alternances de PP i PSOE. I va errar la tàctica -i crec que també l’ètica- a nivell immediat, pactant fa tres mesos sotamà amb el PSOE a Múrcia per fer fora al govern regional del PP (i del propi Ciutadans) i també de l’Ajuntament de la capital murciana. Els del PP van reaccionar amb habilitat i rapidesa. Sobretot, Díaz Ayuso, que té una enorme intuïció política, va adonar-se de que “la pirula” que Ciutadans-PSOE van fer a Múrcia li pensaven fer a ella a Madrid i es va avançar convocant eleccions. El seu èxit ha estat enorme, havent posat contra les cordes a tots els adversaris.
En la nova situació, el que és particularment important és la influència futura de la desaparició de Ciutadans. La dreta del conjunt del país, que durant anys va ser unitària sota les sigles del PP s’havia fragmentat en tres partits. Ara en desapareix un i la gran majoria dels seus votants, i potser molts dels militants, tornen al Partit Popular, donant a aquest moltes possibilitats de superar al PSOE en algunes eleccions, siguin autonòmiques, municipals o generals. Cal adonar-se que hi ha províncies en les quals s’elegeixen pocs diputats, i allí el vot fragmentat perjudica molt, mentre el vot unitari potencia.
Les eleccions de Madrid han permès també detectar que Vox és un partit consolidat amb el qual cal comptar, però també que el seu sostre de votants és limitat i, ara per ara, difícilment pot anar gaire més amunt del que ha aconseguit. Això permet al PP tractar d’atreure més al votant de centre.