Tot començava el Diumenge de Rams, quan tant sí com no havíem d’estrenar roba de primavera: ja fes fred o calor… I aquelles branques de llorer i d’olivera, les palmes i els palmons, curulls de llaminadures, que de vegades no arribaven senceres a la benedicció, perquè ja ens n’havíem cruspit alguna pel camí…

I aquelles miniaturetes que tenien els pares i iaios… Autèntiques filigranes, obres d’art!

Recordo que allò ja marcava el tret de sortida per a les vacances… Les “enllorades vacacions per xalar de valent jugant al carrer amb los veïns i los cosins”!

I cap al poble falta gent! Eren gairebé deu dies de festa, i preparàvem la mona: tot un ritual! Anàvem al forn a coure-les, on calia demanar tanda amb molt de temps… Aquell forn de llenya, de la Pata i que ara porta son fill.

Divendres Sant, a hora foscant, cap a la processó. Amb aquells ciris llargs, que regalimaven i et cremaven els dits si no vigilaves, o atxes també. Amb el fred i el vent, que ens els apagava, i sempre un adult ens els tornava a encendre. El ble era resistent! I natros, persistents!

El que més m’impressionava d’aquella processó, i que recordo amb certa temor, eren les vestes: de color lila, marró o blanc, segons la confraria… (Això m’ho han explicat de més gran, que no ho sabia.) Alguns arrossegaven cadenes i allò a mi m’atemoria d’allò més. Recordo que m’amagava darrere del primer adult que trobava… I aquelles caputxes tan altes, amb forats a l’alçada dels ulls… Encara ara m’imposen respecte quan hi penso!

Després venia l’Encontre, la processó de Diumenge de Pasqua, amb el moment crucial: quan es trobaven la Mare de Déu i el Sant Crist. Sempre era al mateix lloc: davant una casa particular del carrer Major, on tenien amanit un altaret, guarnit amb paperines que ma iaia els donava. Recordo que sempre presenciava l’Encontre a primera fila, i això em feia feliç: ho tinc ben present, per més que han passat un munt d’anys.

I en sundemà, la mona! Dilluns de Pasqua, anàvem a un barranc, tota la família, amics i coneguts, a dinar i menjar-nos la mona! I recordo que un oncle agafava els ous durs i ens els esclafava al front tot rient i dient que aquesta era la tradició. Natros érem menuts i no sabíem com prendre’ns allò, però vèiem que tothom reia i no ens quedava més remei que reaccionar-hi positivament!

I enguany tot quedarà diluït per la pandèmia, els ciris seran de LED i la mona ens la menjarem reclosos a casa…

I vindrà Sant Jordi i no el podrem celebrar, i vindrà la Mare de Déu de Montserrat i no podrem fer res més que felicitar les amigues per Whatsapp o amb alguna videotrucada…

I haurem passat un altre mes sense pena ni glòria, i ho podrem explicar, i això no té preu!

Sols em resta dir-vos una cosa abans d’acabar: no feu Pasqua abans de Rams!