Les darreres setmanes hem tornat a veure com actuen amb tota impunitat les clavegueres de l’Estat, en aquest cas, contra la dissidència independentista. Bé, de fet no han deixat d’actuar-hi mai. Aquesta vegada l’operació política-mediàtica-judicial a més d’intentar desacreditar i estigmatitzar la imatge i honorabilitat de gent diversa de l’àmbit independentista; cercava instal·lar la visió que el procés va ser una simple operació/oportunitat per fer-ne negoci.

Fracassat el relat de la violència i el de la rebel·lió, rebregat per la sentència del major Trapero, ara ja restituït del càrrec; l’Estat no defalleix en mantenir la repressió i la consolidació de nous relats contra l’independentisme. A la vegada l’operació Vóljov, servia a alguns per afegir elements de tensió al voltant del govern espanyol abans de la votació del nou Estat d’Alarma i la tramitació dels Pressupostos Generals de l’Estat.

Aquesta manera d’actuar des de les clavegueres de l’Estat i de zones de l’Estat profund o “deep state”, no són cap novetat. Dos excel·lents llibres publicats els darrers mesos, ens ho mostren de manera descarnada: “No diguis res” de Patrick Raden (Edicions el Periscopi) i “ETA i nosaltres” d’Antoni Batista (Editorial Pòrtic). Dos assajos que a més de mostrar la història política violenta recent d’Irlanda del Nord i Euskal Herria, són dues lliçons d’un gran periodisme, del qual malauradament cada vegada estem més orfes.

Uns conflictes que periodísticament no expliquen de part, com ha estat habitual, i ho segueix sent, ara en format de sèries i docusèries de televisió. Tan Raden com Batista, dos periodistes excel·lentment documentats i amb multitud de fonts, no escriuen “a favor de…” o “en contra de ….”, sinó que ho fan “sobre” el conflicte. Donant veu a tots els protagonistes i totes les parts, deixant que sigui el lector qui jutgi i n’extregui les seves consideracions.

Amb aquests dos llibres ens desvetllen realitats desconegudes, manipulades i tergiversades, fins i tot pels mateixos protagonistes. Temps de fakes abans de l’explosió digital. On el doble joc polític i fins i tot moral, resulta imprescindible per avançar, des de l’opacitat pública, cap a la resolució d’aquests conflictes polítics dominats per la violència. Una lliçó més que ens hauria de vacunar contra interpretacions simplistes, immediates i excessivament reactives davant de situacions, paranys i conflictes polítics complexos com els que vivim diàriament al nostre país.

La força, capacitat i impunitat de la raó d’Estat a l’hora d’actuar resulta implacable, i fins i tot zones del “deep state” actuen per boicotejar i desestabilitzar negociacions de pacificació i resolució portades a terme pel mateix govern. Un descontrol controlat, o un control descontrolat, que sempre acaba beneficiant la raó d’Estat.

El llibre de l’Antoni Batista a més exposa la influència i relació de Catalunya durant la història d’ETA. Batista, que ha tingut durant anys les millors i més diverses fonts del conflicte polític basc, n’ha estat un testimoni documentat, i en més d’una ocasió protagonista. Milers d’articles i deu llibres publicats sobre el conflicte avalen el seu periodisme magistral fonamentat en la polifonia de fonts, donant veu a tothom.

Un estil periodístic que segueix sent minoritari com bé ens demostren les diferents sèries i docusèries recents sobre ETA. Els darrers dos anys a l’Estat s’ha estrenat: “ETA, el final del silencio”, “La línea invisible”, “Patria” i “El desafío: ETA”. Aquesta darrera fonamentada en el llibre de Manuel Sánchez Corbi, coronel de la Guardia civil que va ser condemnat l’any 1997 a quatre anys de presó i sis d’inhabilitació per tortura i que després el Suprem li va reduir la condemna a un any, i Aznar el va indultar.

Algú es pot sorprendre que un tema com el d’ETA ara de cop acapari tanta projecció i interès per les grans plataformes mediàtiques. No és debades, perquè el repte que hi ha plantejat és saber quin és el relat històric-polític sobre el conflicte basc que s’acabarà imposant en les generacions que no el van viure. D’aquí que la maquinària s’hagi posat en marxa recollint grans audiències, i oferint un relat respectable però de part.

Un fet que contrasta amb la campanya de boicot que va patir, en el seu moment, el documental de Julio Medem, “La pelota vasca. La piel contra la piedra” (2003) per mostrar un relat “de massa parts”, i no pas “de part”.

D’aquí que res millor per ampliar coneixements i relats que llegir llibres com els de Raden i Batista, els quals gràcies a una documentació rigorosa i unes fonts úniques i diverses, ens permeten accedir de manera directa a personatges, fets, actuacions i accions protagonistes de les entranyes de la història sociopolítica que sovint ha restat oculta o s’ha exposat de manera interessada.

Autor: