Malgrat la meva professió d’advocat urbanista, durant els més de 2 anys que porto col·laborant amb aquest mitjà redactant articles d’opinió, mai he escrit sobre els assumptes que ocupen el meu dia a dia i que conec des d’una vessant professional.

Tinc una tendència a parlar sobre política i comportaments sociològics, normalment des d’una vessant crítica, i crec que ja es hora de canviar una mica la cantarella.

El Pla Estratègic de Turisme de Catalunya (2018-2022) ha acabat generant, entre altres, el Pla Director Urbanístic de les Activitats de Càmping de Catalunya que ara està en fase d’exposició pública des que al gener d’aquest any es va aprovar inicialment. 

Tots aquests mesos de tramitació, allargats necessàriament per la suspensió de terminis administratius de l’estat d’alarma pel COVID, m’ha donat l’oportunitat de treballar intensament aquest document, que pels motius que intentaré resumir en aquest article, pot convertir-se en una vertadera oportunitat per al desenvolupament econòmic de les Terres de l’Ebre.

A Catalunya actualment hi ha un total de 351 càmpings  que estan concentrats únicament en 181 municipis. A la vegada, hi ha 48 càmpings que tenen més places disponibles que la població total censada als municipis que els acullen, arribant fins i tot en alguns petits municipis de la província de Girona a multiplicar per 6 els seus habitants. Un claríssim i evident exemple de desequilibri territorial.

A la vegada, si ens basem en les divisions territorials de les 12 principals marques turístiques de Catalunya, el 24’8 % dels establiments hotelers es concentren a Barcelona i el 24’7 % a la Costa Brava, mentre que a la cua tenim a les Terres de l’Ebre amb un 3’2 % i Lleida amb un 2’9 %. Tot segons dades de l’IDESCAT de finals del 2018.

Únicament amb aquests indicadors a la mà, resulta evident que qualsevol instrument de planejament, en aquest cas del sector turístic de càmpings, havia de tenir com a objectiu bàsic intentar capgirar aquesta situació que no es pot permetre cap administració moderna i justa; sobretot tenint un compte l’enorme generació de riquesa que a Catalunya ve de la mà del turisme.

Així les coses, el Pla Director de Càmpings estableix una divisió en 4 grans àrees geogràfiques: Arees de Muntanya, Litoral i prelitoral, planes interiors, i micropobles (pobles inferiors a 500 habitants que no estiguin a la zona litoral i prelitoral); i en funció de en quines àrees geogràfiques es trobin els municipis, autoritza la implantació de càmpings en funció dels règims de protecció vigents a cada sòl tot establint un màxim de superfície de càmping en cada categoria, que oscil·la entre 3 i 10 hectàrees de superfície per cada implantació.

En resum i per a major facilitat del lector, el resultat és que el Pla Director de Càmpings té una clara vocació d’actuar com a dinamitzador econòmic, tot afavorint la seva implantació en espais on actualment hi ha una baixa oferta de serveis hotelers en general, i en aquest sentit, en el cas de zones de litoral i prelitoral exclusivament de les Terres de l’Ebre, es preveu autoritzar la implantació de càmpings fins i tot en determinats règims de protecció del sòl on en altres llocs no és possible.

El cert és que un planejament sectorial que té un potencial tant alt d’impacte econòmic podia haver anat una mica més lluny, habilitant alguns espais de protecció especial vinculats a recursos naturals importantíssims del nostre territori com són el riu Ebre i el Delta. 

L’aprovació definitiva d’aquest instrument que probablement es formalitzarà abans de final d’any, encara està a temps d’incorporar alguns ajustos que podrien convertir aquesta bona iniciativa en excel·lent.

 

Advocat.