Un dels principals temes de debat durant la darrera campanya electoral de les eleccions legislatives va ser el de la “España vaciada”, també conegut com a despoblament rural. Tot feia pensar doncs, que aquesta legislatura tant el govern com la resta de partits polítics haurien d’esmerçar idees, projectes i polítiques per revertir, des de diferents àmbits institucionals, aquesta situació. Però vet aquí que a la vegada que la crisi de la Covid situava aquesta problemàtica en un segon terme, molts ciutadans, a partir de l’experiència del confinament començaren a pensar en un canvi de vida, retornant als pobles i allunyant-se de les grans concentracions urbanes.

A les Terres de l’Ebre la pèrdua constant de població també genera preocupació, perquè a més de provocar descapitalització humana i pèrdua de talent, minva les oportunitats de creixement i de futur del territori. L’Informe d’Economia Local i Regional elaborat per la Càtedra d’Economia Local i Regional (CELIR) de la URV l’any 2019 apuntava aquest fet com una debilitat de primera magnitud per a l’economia de les nostres comarques.

Aquesta dificultat per retenir població unida a la incapacitat per atreure’n de nova ha contribuït a agreujar el desequilibri territorial i social en moltes zones del nostre país. Ara però sembla que la crisi de la Covid, i no pas les polítiques governamentals, pot ajudar a generar canvis socials que ajudin a revertir aquest despoblament.

No són pocs els habitants de zones urbanes que han començat a visualitzar territoris perifèrics i rurals com una oportunitat per fer un canvi de vida personal i familiar. Alguns ho han vist com un refugi de salut, en constatar que en haver-hi una menor concentració humana la incidència de la pandèmia era inferior que en llocs més habitats. D’altres s’ho han plantejat com la possibilitat de tenir una millor qualitat de vida aprofitant la normalització i expansió del teletreball, o bé, podent afrontar uns lloguers d’habitatge més assequibles.

Aquestes i moltes altres motivacions han estat explicades als mitjans de comunicació regionals per nouvinguts i retornats als seus pobles d’origen. Unes persones que malgrat les deficiències en infraestructures, sobretot de l’àmbit del transport, i les mancances en serveis diversos que patim, han decidit venir a viure a les Terres de l’Ebre. Ciutadans doncs, que han sabut veure unes oportunitats i potencialitats a les nostres comarques que moltes vegades als que estem aquí ens costa apreciar, i fins i tot de saber “vendre”.

També aquest estiu, afavorits per la situació general, hem constatat l’èxit turístic del nostre territori, fet que ha comportat l’atracció d’un turisme familiar i de proximitat, que fins i tot alguns dies ha arribat a saturar de manera puntual espais naturals com mai abans havíem vist i patit. Pocs són els territoris que tenen el potencial de ser reconeguts com a Reserva de Biosfera i a més poder oferir dos parcs naturals en pocs quilòmetres de distància.

Tant la recuperació de població com l’augment de l’atracció turística ens indiquen que la crisi post Covid ofereix oportunitats que hem de saber interpretar, aprofitar i potenciar. No debades estem davant una nova etapa socioeconòmica d’àmbit mundial, que accelera multitud de factors de canvi davant la qual les Terres de l’Ebre s’han de saber posicionar.

Cal definir un model territorial adequat als nous temps, prioritzant les eines i actuacions que ens ajudin a multiplicar les nostres oportunitats i que connectin les nostres comarques amb la nova modernitat. Com per exemple la necessària i urgent digitalització de tots els municipis de les Terres de l’Ebre, així com del món empresarial, fet fonamental per al desenvolupament del teletreball i el foment l’emprenedoria.

Fa unes setmanes el periodista calero Josep Martí Blanch afirmava en una entrevista: “L’ebrenc, si li ve de gust, ha de sortir a menjar-se el món perquè no és més ni menys que els altres. Ens cal treball i ambició”. Seria bo que amb aquest mateix esperit no ens quedem endarrere del nou món que estem vivint. Repensem un full de ruta que estableixi els pilars del nostre desenvolupament territorial, acomboiat als canvis, i explotant al màxim les nostres capacitats. Defugim el victimisme que molts cops serveix per justificar la nostra paràlisi, i siguem proactius a l’hora d’agafar el nou tren. Les Terres de l’Ebre no poden quedar al marge perquè les oportunitats i les potencialitats hi són i les tenim.