S’ha obert la guerra de l’aigua pels transvasaments del riu Ebre a Cantabrià i amb una proposta del govern central que hi està a favor. A Catalunya la proposta del govern central ha agafat per sorpresa al territori i sembla que per aquest motiu i la pandèmia no hi ha una veu conjunta d’oposició d’aquest transvasament que reportarà una gran pressió sobre tots els recursos hídrics de la conca de l’Ebre i el seu Delta. El projecte del govern central consisteix en el reconeixement permanent d’aigües de l’Ebre a la ciutat càntabra de Santander que pertany a la conca del cantàbric, per aquest motiu i a tots els efectes és fer el transvasament a diferent conca cosa que segons la llei no és viable.

Els transvasaments han estat sempre una moneda de canvi política, menyspreable, negativa per la conca del riu. Al llarg del seu curs s’extreu aigua per feines agrícoles, per centrals elèctriques i per fer embasaments trencant el curs natural del riu i acumulant els sediments que haurien de baixar fins al Delta, fent que aquesta manca perjudiqui de forma extrema aquest. La solidaritat hídrica s’ha manipulat moltes vegades com a justificant de transvasaments entre diferents conques realitzades per diferents equips de govern. La Constitució en l’article 45 ens parla de la solidaritat, diu que els poders públics vetllaran per la utilització racional de tots els recursos naturals a fi de protegir i millorar la qualitat de vida dels ciutadans, defensar el medi ambient recolzant-se en la solidaritat col·lectiva. Per aquest motiu l’article 128.1 ens diu que, tota la riquesa del país sigui qui sigui el titular està subordinada a l’interès general. De les dues interpretacions que fa la Constitució el PHN (Pla Hidrològic Nacional) dedueix que els transvasaments són necessaris per arribar a la igualtat de tots els ciutadans sobre el recurs natural de l’aigua i pel dret al seu ús. En l’article 131.1 de la Constitució declara que l’Estat a través de la llei podrà planificar l’activitat econòmica general per atendre les necessitats col·lectives i harmonitzar el desenvolupament regional estimulant el creixement de la renda i la justa distribució.

Però dels mencionats articles no es pot deduir en cap moment que per tenir un desenvolupament equilibrat s’hi hagi d’arribar des de la distribució equitativa de l’aigua entre tots els ciutadans i molt menys donant la mateixa accessibilitat a l’aigua a totes les zones del país. Per aquesta qüestió es pot dir de la interpretació dels textos de la Constitució que la seva finalitat és la solidaritat econòmica i no la solidaritat hídrica entre regions, autonomies o països que si arriba utilitzant els recursos naturals de manera racional i protegint el medi ambient. A Catalunya el 51% del territori té el 92% de la població amb les conques internes del país mentre que el 8% de la població pertany a la conca de l’Ebre que és la més important de totes amb uns recursos hídrics del 19%.

Els transvasaments d’aigua entre diferents conques o la mateixa han de ser considerades com un mitjà no convencional i avaluar les possibles influències negatives sobre el medi, l’ecologia i posar les mesures adequades per reduir o eliminar aquestes influències per tenir un riu fort i net. Per aquest motiu que no han de ser les condicions hidrològiques determinants de les polítiques dels governs de torn sinó al contrari s’ha de supeditar a la política d’ordenació territorial i el criteri que ha de regir prioritari és la utilització a cada lloc del territori els seus recursos hídrics i que no hi hagi cabuda per a més transvasaments.

Per acabar, expressar la meva estranyesa sobre aquesta qüestió, quan el transvasament es proposa des de Madrid la repulsa del territori és total, però quan es proposa des de la Generalitat no tenim resposta. Les decisions d’una banda i l’altra no tenen res a veure amb qüestions tècniques sinó polítiques que afebleixen el territori i van enterrant a poc a poc el riu.