Les persones que són ràpides de resposta i no es qüestionen molt els eslògans de màrqueting, quan veuen aquestes dues paraules juntes, se’ls fiquen els pèls de punta. A tots aquests els invito a reflexionar a través d’aquest article, fent un repàs a la història i responent alguns perquès.

L’esser humà és un mamífer omnívor per definició. Aquest des de la prehistòria s’alimenta de carn, entre d’altres aliments. Això ens podria fer arribar a pensar que, si com a espècies hem subsistit, poder menjar carn no sigui tan i tan dolent. Dit això, repassem els processos i mirem d’entendre l’impacte global que te en un país com el nostre, en quan al sector càrnic es refereix. Començant pel principi, ens trobem l’agricultor que sembra blat, ordi o d’altres llegums i cereals que s’usen per fer pinsos. Després vindrien les empreses que elaboren, envasen i distribueixen el pinso als integradors. A més, aquestes empreses també usen les sobres d’altres processos alimentaris(ossos, greixos, pells que no són aptes per al consum humà), per elaborar farines que suplementen el pinso. Seguit vindrien els integradors o grangers. Aquests són els responsables de que l’animal creixi a les seves explotacions, ja sigui de forma intensiva, a l’interior d’una granja, o en extensiu, a camp obert. Un cop aquests ramats han arribat al seu pes òptim, passen a la cadena d’especejament, després de ser sacrificats. Per últim, la distribució a les carnisseries i supermercats on són elaborats en forma d’embotit, venuts al detall,… Arribat aquest punt, l’usuari ha de saber que aquelles hamburgueses que veu al mostrador han tingut un impacte econòmic enorme al país. Han generat feina i valor afegit al producte. Només depèn de vostè fer cas dels eslògans o no.

Una altra víctima dels eslògans d’avui dia és el plàstic. On per cert, des de la desafortunada arribada de l’epidèmia (SARS-COVID 19) tots ens afanyem a salvar vides usant impressores 3D per fabricar peces, guants, mascaretes, fetes amb el menys tingut plàstic. Bé, el que tothom coneixem com a plàstic, és un polímer que té infinites virtuts i aplicacions. Gràcies a aquestes virtuts, tenim un benestar que mai podríem tenir sense el plàstic. Pensem-ho bé; cotxes, electrodomèstics, aïllaments per a les parets de casa, mobles, estris de cuina, envasos, aparells quirúrgics, lents de contacte, pròtesis…tots aquest articles estan fabricats amb resines, polímers…en definitiva, plàstic.

El plàstic va començar a tenir molt d’èxit a partir dels anys 60, que va ser quan es van millorar els sistemes d’obtenció i les tècniques de modelatge i extrusió. Aquest va ser molt benvingut per les excel·lents propietats mecàniques, respecte els que llavors (ara ja no) eren els seus competidors. Tals com; fusta, vidre, ceràmica i l’acer. És més, la ‘petjada ecològica’ de totes aquestes matèries, pot arribar a ser molt més alta que la del plàstic. Això es deu als costosos processos d’obtenció, tals com: l’energia dels forns per processar vidre i ceràmica, la recuperació de la ferralla i el procés per fer acer, l’aigua per generar fusta o l’increment de CO2 (aquest últim degut a l’increment de pes que representen aquests materials respecte el plàstic, a l’hora de transportar-ho fins a les fàbriques). El problema que tenim avui dia, no és amb el plàstic en si, sinó el posterior reciclatge. El que hem de millorar entre tots és la gestió d’aquest, després de la seva vida útil. Com tots haureu endevinat, no té la mateixa vida útil un cotxe que una botella d’aigua, ni tampoc unitats consumides (comprem més botelles d’aigua que cotxes al llarg de la vida). Per això les imatges que ens arriben principalment d’Àsia i Àfrica, de mars de plàstic, són bàsicament d’envasos d’un sol ús. Tot i que el que no es veu, no es sap (al mar també està ple de vidre i acer, el que passa és que el plàstic sura).

Arribats fins aquí, i per fer-ho fàcil tenim dues opcions. La primera seria, desenvolupar un polímer que es pugui descomposar per convertir-se en biomassa en un període molt curt (menys de 60 dies). La segona seria, que entre tots ens conjuréssim per reciclar el 100% de plàstic (el d’un sol ús almenys) i fer que aquest plàstic torni a formar part d’un nou article. Aquest fet, permetria reduir la producció de plàstic mundial i deixar de dependre exclusivament del petroli, recurs finit per a obtenir plàstic. Afortunadament, cada cop estem més a prop d’aconseguir les dos vies descrites, tot i que encara no ha arribat el dia, per diferents i amplis motius.

És cert que la societat d’avui té unes necessitats diferents a les d’ahir. Per això s’ha d’innovar i crear millors hàbits, dietes, estils de vida, optimització de processos, etc. Però siguem crítics, preguntem-nos els perquès i tinguem les coses clares, no ens deixéssim enganyar pels lobbies, no deixéssim de pensar per natros mateixos. Poder si que la carn i el plàstic van assolir una alta reputació, però ara l’estan perdent desmerescudament.

Autor: