Don Pedro Calderón de la Barca és un autor universal, per mi personalment és un autor genial, perquè va elevar a la categoria de tractats filosòfics algunes de les seues obres de teatre, a les quals es pregunta per la llibertat, el destí, l’educació, l’honor, Déu, entre d’altres temes crucials per l’home; és un autor que va nàixer l’any 1.600 a Madrid, que té tota la seua producció en castellà, enquadrat al Barroco español i molt apreciat suposo que per tots els espanyols, com a mínim pels que coneixen una mica la seua literatura.

I segurament la seua obra més universal, que continua tenint noves interpretacions i representacions, és La vida es sueño, i a esta obra, Segismundo (que és el gran protagonista, un príncep condemnat a estar encadenat a una presó pel seu pare Basilio, rei de Polonia -què curiós…- que ha cregut els vaticinis que li han fet els astròlegs al naixement del seu únic fill) diu quasi al final de la mateixa (Jornada III, Escena XIV):

La fortuna no se vence
con justicia y con venganza.
Porque antes se incita más;
y así quien vencer aguarda
a su fortuna, ha de ser
con cordura y con templanza.

Molt bona reflexió de Calderón que crec haurien de llegir els membres de la judicatura espanyola, abans de continuar impartint a l’univers independentista els seus càstigs i condemnes, com ja he explicat a La gàbia de la Españacracia i a Tones d’odi, per no enfonsar més encara el seu prestigi com a juristes (jutges, fiscals…) i passar a formar part dels continguts que s’impartiran a les Facultats de Dret com a males pràctiques en l’exercici del mateix. La defensa d’una patria o d’una nació no pot estar mai per sobre dels drets humans i els drets civils. Però no confio en que hi hagi cap canvi de direcció, com a mínim els darrers fets no semblen demostrar-ho: el dia 10 de febrer el Tribunal Supremo envia el suplicatori contra Ponsatí per retirar-li la immunitat per jutjar-la a Espanya; el dia 12 de febrer Reguant i Baños, exdiputats de la CUP, són citats a declarar en un jutjat de Madrid per desobediència per haver-se negat a testificar davant VOX en el judici del procés; anteriorment ja havien estat multats amb 2.500€ cadascun pel mateix fet; a qualsevol país d’Europa que fos democràtic un partit com VOX no seria acusació popular.

Democràcia de primera.

El dia 14 de febrer, l´endemà del primer permís per treballar i fer voluntariat de Jordi Cuixart, la Fiscalia s’oposa a que pugue sortir “perquè no assumeix el caràcter delictiu dels fets que van ser objecte de condemna” i més tard afegeixen que Cuixart pateix una “disfunció cognitiva”, suposo que per no entendre la categoria superior de la nació espanyola, superior a qualsevol dret en tota la història.

I el mateix dia el jutjat contenciós administratiu número 6 de Barcelona sentència que el llaç groc és un “símbol partidista”, perquè només s’identifica amb una part dels ciutadans i, per tant, la prohibició de posar-lo a façanes d’edificis públics ha de ser permanent i no només en període electoral; com si les institucions fossen xiquets menuts que han de ser tutelats pels adults que són els Tribunals espanyols…

Democràcia de primera.

Repeteixo que els membres de la caducada (oficialment segons la seua llei) judicatura espanyola s’haurien de llegir a Calderón, en traurien molt de profit.

Professor de secundària.