Des de mitjan segle XX, els països amb economies més industrialitzades han patit un excés de fòsfor en els seus rius i llacs per culpa de l’abús de fertilitzants i detergents amb fosfats, la contaminació industrial i la deficient depuració de l’aigua urbana, entre altres. Aquesta sobreabundància de fòsfor, en proporció al nitrogen, l’altre nutrient essencial, provoca un creixement excessiu de fitoplàncton, origen de l’aspecte verd que prenen les aigües.

Per a intentar posar solució a aquesta contaminació orgànica, s’ha aconseguit millorar la gestió de l’aigua a les ciutats i l’ús que es fa dels fertilitzants en l’agricultura en les últimes tres dècades. Els resultats són positius: cada vegada hi ha menys fòsfor i els rius tornen a tindre un aspecte més transparent. No obstant això, un estudi publicat aquest divendres en la revista Science alerta que depurar les aigües perquè siguen més clares no sempre implica un retorn a les condicions sanes del riu, sinó que també es poden produir efectes indesitjables en tot l’ecosistema.

És el cas de l’Ebre, on a principis dels anys 2000 es va detectar un canvi sobtat de la transparència de l’aigua per la disminució del fòsfor. Des de llavors, s’ha produït una proliferació de macrófitos (plantes aquàtiques submergides, malament dites algues) i l’aparició massiva de mosca negra, que provoca molèsties molt importants a les poblacions riberenques.

La investigació, duta a terme per Carles Ibáñez, ecólogo del IRTA a Sant Carles de la Ràpita, i Josep Peñuelas, ecólogo del CSIC en el CREAF de Barcelona, ha comparat dades de rius i estuaris, majoritàriament dels Estats Units i Europa. Aquests espais han passat d’estar eutrofizados, tindre massa nutrients, a una situació de nou desequilibri entre el nitrogen i el fòsfor. Aquest procés es coneix com reoligotrofización i els resultats publicats mostren que pot tindre efectes diferents en funció de la grandària i profunditat del riu, o del tipus de substrat de la conca, entre altres factors.

Els tractaments amb depuradores són d’abast mundial i caldrà estudiar les conseqüències reals amb més profunditat, ja que hem vist que no sempre són suficients”, adverteix Peñuelas. Així, segons Carles Ibáñez, “la millora parcial de la qualitat de l’aigua té avantatges”, si bé “també genera inconvenients si no es fa una gestió integrada a nivell de tota la conca dels rius, tenint en compte tant els usos urbans, agrícoles i industrials com els requeriments ambientals”.