Vostè ha ocupat càrrecs polítics i institucionals però em consta que a la base es defineix més com a escriptor, periodista i promotor cultural. Per tant, entenc que té una visió global de la cultura. Quines creu que són les principals mancances que el nostre país pateix en aquest àmbit?
A la pregunta teòrica de com haurien de ser les polítiques culturals en una República Catalana, lliga amb quines són les mancances del present. La resposta seria: ‘Les que vulguin els catalans’. I quines són les mancances del present? En aquests moments les polítiques culturals no estan només en mans dels catalans, perquè tenen un límit que és l’Estat Espanyol, per la seva manca de compromís amb la cultura i perquè en la distribució dels recursos no actua com a Estat favorable als interessos culturals dels catalans.
Més enllà de la dependència de l’Estat, és un problema de diners, o també de concepte i de prioritats?
Hi ha un problema de recursos, però això passa igual amb els esports o les infraestructures. En la cultura, però, hi ha un fet diferencial: l’Estat espanyol mai ha fet seva de manera completa la cultura catalana. L’Estat, per exemple, ha jugat a favor de les capitalitats culturals de Madrid i d’una concepció jerarquitzada de les llengües i les cultures. Per això la cultura catalana ha estat desatesa.
En general els polítics estan d’acord que la cultura ha de ser un pilar fonamental de la societat. Estem molt lluny d’aconseguir-ho?
Hi ha un avantatge: el fet cultural té certa autonomia respecte al poder polític i econòmic. És a dir, la creació cultural es pot produir fins i tot en contextos polítics i econòmics poc favorables. Una part important de la cultura és la creació i la creació és autònoma. Ara bé, l’accés a la cultura sí que depén molt de l’acció política.
Som a pocs metres del call jueu, segurament un dels barris més desconeguts de la ciutat. Vostè mai no s’ha cansat de reivindicar la importància del passat de la comunitat jueva a Catalunya. La història i també la cultura es construeixen a partir de la desmemòria?
De vegades la desmemòria és voluntària, d’altres involuntària. Però és veritat que tenim un gruix important de cultura jueva a Catalunya, sobretot del segle XIII, que és molt important dins de la cultura hebrea i molt desconegut des del punt de vista català.
La història del poble jueu ha estat tràgica com a conseqüència de l’extermini massiu de jueus durant la II Guerra Mundial. A les Terres de l’Ebre el passat recent també ha deixat ferides obertes, amb la Guerra Civil i la Batalla de l’Ebre. Com hem d’afrontar el debat sobre la memòria històrica?
La memòria i l’oblit són opcionals, la memòria la construeix la gent. Quan un espai està molt connotat agredeix, però també recorda. La memòria es construeix sense amputacions.
Llavors, està a favor o en contra de la retirada del monument franquista que hi ha al mig del riu?
És un debat delicat d’abordar. Jo crec que és la gent qui ho ha de determinar. És un monument molt visible, enorme, que forma part de l’imaginari paisatgístic de la ciutat. El seu futur no el podem decidir des de Barcelona, en el meu cas concret des de Terrassa, ni des d’un despatx. Tampoc és una decisió d’especialistes: la història és dels historiadors, però la memòria és de les persones.