Fa més de cent anys, des de 1897, que la planta electroquímica es va instal·lar a Flix, a la llera del riu Ebre, i des de llavors que la història de la població i de la fàbrica han avançat en paral·lel. Durant dècades la producció de clorur de calç, sosa càustica i altres productes químics derivats van arribar donar faena al 25% de la població local. Però l’activitat de la fàbrica, que actualment pertany al grup ERCROS, també ha deixat una petjada ecològica de grans dimensions.
Durant dècades l’abocament de productes contaminants a l’embassament de Flix ha estat constant i no va ser fins fa trenta anys aproximadament que es van començar a regular la gestió dels residus. “Als anys vuitanta, coincidint amb l’entrada de l’Estat espanyol a la Comunitat Econòmica Europea, les normatives de medi ambient van caure a sobre d’aquest tipus d’activitat. Llavors, fàbriques com la que hi ha a Flix és van haver de posar les piles per poder complir amb certa legalitat ambiental”, comenta Pujadas. “De fet, ja des dels anys setanta la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre havia demanat a l’empresa que reduís les càrregues contaminants dels abocaments i que netegés la llera del riu on s’havien acumulat els fangs tòxics. Però les renovacions d’autoritzacions d’abocaments van continuar, malgrat que l’empresa mai no va aplicar tota la normativa”, afegeix. No va ser fins a l’any 2003 que una sentència va acusar l’empresa de delicte ecològic per la contaminació dels fangs de l’embassament. Després de 10 anys, de problemes burocràtics, retards i impagaments, la descontaminació de l’embassament encara no s’ha donat per tancada.
A més, Marta Pujades ha volgut destacar que una part d’aquest deute –entre 5 i 7 milions– remet directament a la salut pública dels habitants del territori. Una xifra a la baixa perquè no s’ha pogut accedir a totes les bases de dades necessàries. “Des dels anys noranta s’està analitzant quin han estat l’impacte de l’activitat de la fàbrica sobre la salut de les persones, però ens fan falta dades per fer el còmput total. Falta analitzar per exemple tot allò que hagi pogut passar a l’interior de les instal·lacions. I és que l’empresa mai no ha volgut cedir els expedients de salut dels treballadors”, explica Pujadas.