Males notícies: se’ns acaben els superlatius! Hem malbaratat tant els adjectius per definir allò que se’n surt del normal que ara, quan volem anar una mica més enllà, ens falten qualificatius.
És com si, per definir el grau de dolor d’una molèstia entre l’1 i el 10, ens haguéssem acostumat a puntuar amb un 9 una estrebada muscular o una punxada amb una agulla i, quan patim un còlic de ronyó o una pancreatitis aguda, llavors necessitéssem que l’escala arribe fins al 20 o al 30 per poder ser justos en la proporcionalitat del dolor. A costa d’exagerar, estem vulgaritzant allò extraordinari.
Els que ja vam viure l’ascens i caiguda de paraules entusiastes que havien vingut per quedar-se, com “dabuten” o “chachi”, som una mica escèptics perquè, si hem après alguna cosa amb el nou mil·lenni, és que tot canvia tan ràpid que res és prou permanent per prestar-li massa atenció. Tot caduca de seguida. Tot s’acaba. I tot torna, però diferent, com la cançó del Cola Cao sense referències al negret de l’Àfrica Tropical.
A costa d’exagerar, estem vulgaritzant allò extraordinari
Si a cada experiència positiva del que veiem, escoltem, mengem, bevem, palpem o sentim, li conferim la categoria superior de “fantàstic” o “genial”, quan vulguem transmetre que n’hem viscut una de molt millor, no tindrem un trist adjectiu que ens ajudi a expressar-ho amb precisió.
Tot canvia tan ràpid que res és prou permanent per prestar-li massa atenció
Parlem clar. Un futbolista ocasional de partit de patxanga pot fer puntualment un “gran” gol, però la reiteració de dianes “brutals” o “increïbles” solen ser exclusives de divinitats de pas per la terra com Messi, astres excepcionals que no poden compartir alegrement atributs com “crack” amb la resta de mortals. De la mateixa manera, una pel·lícula pot ser “bona” o “sorprenent”, però abstinguem-nos de considerar-la “magnífica” o “meravellosa” i, en cap dels casos, “obra mestra” si no porta el segell premium de Bergman, Fellini, Kubrick, Tarantino, Spielberg o Scorsese. I, compte, que estos directors també han perpetrat films dignes dels pitjors qualificatius, perquè la perfecció és blasfèmia.
Només a l’òpera es consent la proliferació de grans adjectius, perquè en este art exquisit ja és tot “sublim” i grandiloqüent de sèrie, i aquí no es permeten mitges tintes ni epítets d’anar per casa, com “guai” o “súper”, que sí que ho “peten” en les converses del dia a dia. Ningú es talla si considera que una representació de La traviata ha sigut “formidable” o la protagonista de Madama Butterfly és “esplèndida”. Per contra, és difícil que una parella sofisticada comente la jugada sortint del Liceu i es refereixen a la interpretació del tenor com una actuació “nivell Pro”.
Només a l’òpera es consent la proliferació de grans adjectius, perquè en este art exquisit ja és tot “sublim” i grandiloqüent de sèrie
Per sort, els catalans tenim una expressió amb un ventall de gradació tan ampli que hi cap tot sense caure en el perill de la desmesura o de quedar-nos curts: “de conya”. Una festa, un viatge o una paella pot estar “de conya” tant si està prou bé com si està molt bé o si es troba al rang més alt de valors on competeixen adjectius com “excel·lent” o “impressionant”.
Els catalans tenim una expressió amb un ventall de gradació tan ampli que hi cap tot sense caure en el perill de la desmesura o de quedar-nos curts: “de conya”
Si tens a mà un “de conya”, estaràs “on fire” i ja no necessitaràs res més per referir-te a qualsevol concepte “top”. I, si et cal emfasitzar-ho per escrit, sempre pots recórrer a les emoticones del braç forçut, l’aplaudiment o els focs artificials. L’avantatge, en este cas, és que, si no et satisfà prou, ho resolts fàcilment ampliant el nombre d’icones. Si el que has viscut és realment “al·lucinant”, fot-li deu ballarines flamenques, una ampolla de cava i tres o quatre signes d’admiració, i a córrer!!!!
Víctor Porres
Periodista
