‘Barcelone est magnifique’

Durant els últims vint mesos, potser fins i tot més, al davant de casa meua han estat construint un bloc d’edificis nou. He pogut contemplar la seua evolució en tot moment. La casa anterior era vella, i han mantingut la façana que tenia, i han construït l’edifici aprofitant la mateixa façana. Això ja us podeu imaginar el que vol dir: vol dir soroll, vol dir pols, vol dir gent cridant (no sé per què els obrers són els que més criden del món, fins i tot més que els pagesos, m’atreviria a dir), màquines entrant i sortint, zero migdiades, i zero dies sense dormir fins a les onze, perquè a les vuit ja perforaven. Recordo que de nit venia un vigilant, que no era espanyol, i es connectava la televisió o vídeos del seu país a tot volum. Bastant molest.

Durant estos quasi dos anys he entès per què la gent gran es dedica a mirar les obres

Tot això, tu com a veí, ho vas aguantant. Durant estos quasi dos anys he entès per què la gent gran es dedica a mirar les obres. Tenen alguna cosa que captiva. Alguna cosa que atrau. Veus com l’edifici va prenent forma, i et vas imaginant què serà, com serà, si els pisos seran individuals o seran familiars, si n’hi haurà dos per planta, si potser en són quatre, si allò d’allà dalt serà l’àtic i si això que estan fent aquí baix és una terrassa única o en faran dos, i si serà d’un baix o d’oficines.

Però enmig de totes les reflexions que pots fer sobre la idea de com serà l’edifici, hi ha un pensament que va rebotant dins del teu cap: “quant valdran estos pisos?”. T’ho planteges, fins i tot, pensant que si, econòmicament t’ho pots permetre, igual fas un canvi. Igual et canviaries a un pis més nou, tenint en compte que estan fent terrasses a totes les plantes i que serà més modern. I, al cap i a la fi, per canviar. Que no s’ha d’estar sempre al mateix lloc.

Fa poques setmanes, després de dos anys d’aguantar els sorolls, la pols, i tot el que comporta una obra així, per fi l’estaven a punt d’acabar. Faltaven els últims detalls. Un dia, passejant la gossa per davant, vaig veure que hi havia un cartell de la constructora que l’havia fet, i vaig decidir buscar-la per internet i trucar. Tenien bastants projectes d’edificis nous, molt moderns, i la pàgina web ja em va fer mala pinta. Mala pinta en el sentit que donaven a entendre que un desgraciat com jo no podia ni plantejar-se comprar un dels seus pisos de quaranta metres quadrats (sí, sí, quaranta) a tres carrers de la Sagrada Família.

La constructora em va dir “este edificio lo ha comprado todo un inversor”

La seua resposta va ser “este edificio lo ha comprado todo un inversor”. I aquí ja vaig pensar “marramiau”. Al cap de dos setmanes, ja hi havia veïns escampats per l’edifici. Els he anat veient sortint a la terrassa. Un parla francès, l’altre rus, l’altra parla un idioma del nord, no sabria dir-vos si danès, o suec, o noruec. L’altre dia passejava a la gossa, i vaig anar força estona darrere d’un grupet de tres, dos nois i una noia, que anaven parlant anglès. Era de nit, i era un dimarts, així que no podien estar lluny del seu allotjament turístic. Van fer tota la volta amb mi, jo els anava escoltant, i al final van entrar a l’edifici nou.

Només la gent que ve de fora pot assumir els costos del lloguer a Barcelona

A veure com us ho explico. No tenien pinta de treballar recollint taronges. Ni fent de guies turístics. Ni tan sols tenien pinta de ser atenció al client, ni feien cara de programadors web. Anaven vestits d’Antony Morato, eren els típics cayetanos que en diem aquí. Però en format estranger. Siguem sincers, estos pisos no valen 900 euros al mes, com el meu, que ja em sembla un atracament a cops de bastó ple de claus, estos pisos deuen fregar els 1.500. I qui es pot pagar 1.500 euros al mes per un pis de quaranta/quaranta-cinc metres quadrats a Barcelona? La gent de fora.

I no és que em sorprengui. Estic, un altre cop, decebut, però no sorprès. Decebut perquè hem sigut tots els veïns que som d’aquí els que hem estat durant dos anys aguantant la pols, el soroll, els crits, les perforadores a les vuit del matí, i el vigilant nocturn amb els seus drames de l’Orient Mitjà. I, al final, resulta que no ens podem ni plantejar poder optar a un d’aquells pisos.

Que ens vagin fent a tots nosaltres fora a poc a poc per a veure si així podem tornar als nostres pobles a viure més tranquils i oblidar este abisme de somnis i objectius

Sé que tot això passa a una escala gegant a Barcelona, i creieu-me, no puc estar-ne més feliç. Que ens vagin fent a tots fora a poc a poc per a veure si així podem tornar als nostres pobles a viure més tranquils i oblidar este abisme de somnis i objectius. Però, al mateix temps, és trist. Tot s’està fent en el mateix sentit, pel turisme, per a la gent de fora, la gent que s’ho pot permetre.

Vaig xerrar amb l’Olivier, fa un parell de mesos. I em va dir que ell feia teletreball, que era d’un poble al costat de Bordeus, a França. Que el seu sou superava els 2.000. El sou mínim a França és de 1.500 al mes, el nostre és 1.134 euros al mes, el preu de lloguer mitjà a Barcelona és 1.136 euros al mes. Jo no he sigut mai un geni de les matemàtiques, però em sembla que alguna cosa no va bé.

L’Olivier podia pagar-se el pis, i encara així li quedaven al voltant de 1.200 euros de nòmina per a costos de vida, menjar, transport, roba, oci, etc. La meua nòmina s’aproxima al que li sobra a l’Olivier després de pagar el pis. Veieu la diferència, no? L’Oli (el puc cridar així, al cap i a la fi, és un personatge que m’he inventat, no existeix) em deia “Barcelone est magnifique”.

Est magnifique per a gent com tu, màquina. A mi m’estan empenyent a poc a poc per a veure quin dia foto el camp, i el meu pis passarà de 900 a 1.500, i allà on es cagava i es pixava la meua gossa quan tenia mesos, vindrà l’Olivier de torn a posar uns palets a terra, un matalàs a sobre, dos làmpades de disseny nòrdic, un sofà cobert amb un llençol estampat amb un Mandala, i un triple cartell al costat de la cuina que dirà “LIVE, LAUGH, LOVE”, farà cafès en llet per quatre euros i coca-coles per quatre i mig, i li semblarà barat, i farà videotrucada amb els seus pares i els hi dirà “Barcelone est magnifique”.

Manel Añó Vernet
Filòleg Anglès i Periodista