“Avui ens podem plantejar de fer desembocar l’Ebre al peu de Montjuïc i discutir als diaris només la pertinença política de l’afer; la possibilitat tècnica es deixa com a evident. Aquestes son, certament, les nostres possibilitats. Però al darrera hi ha -i l’embriaguesa de nous rics, realment poderosos només uns lustres ençà no ens ho deixa veure- les limitacions”, Ramón Margalef.
En l’article anterior vam relatar tots els intents de l’època franquista per detreure aigua de l’Ebre. Les tramoies polítiques allí exposades s’assemblen a l’intent del govern de José M. Aznar d’executar un nou Pla hidrològic i a la sensació final que el riu i el Delta -ajudats per una contundent i massiva contestació social que, com mai, s’havia produït al territori- es salvaven un cop més d’un altre desgavell ambiental en l’últim instant. La resolució va derivar de l’alternança que es materialitzaria en guanyar el PSOE les eleccions del 2004, i el portarien a derogar d’immediat els plans hidràulics del PP.
Tarradellas, en la primera estada a Tortosa el 27 d’abril de 1978 —simbòlicament, el mateix dia pel matí, havia visitat la Mare de Déu de Montserrat— manifestava: “El agua del Ebro debe ser para todos los que la necessiten”
Abans d’aquell episodi -i reprenent el fil cronològic on ens havíem quedat fa un mes- el president Josep Tarradellas retornaria a Catalunya el 1977, i al llarg de 1978 va programar diverses visites a les comarques de l’Ebre. Els temes que centraven l’agenda presidencial son coneguts, i s’entenen en llegir l’extracte de la Vanguardia (10/12/1978): “Parece evidente que la reiterada presencia del presidente Tarradellas en aquellas comarcas obedece, en primer término al deseo de la Generalitat en potenciar el desarrollo socioeconómico de las tierras catalanas del Ebro definidas por un conjunto de cerca de cincuenta municipios y una población total de unos 155.000 habitantes y, en segundo termino, a la necesidad de vencer su resistencia a ceder aguas sobrantes reguladas del tramo final del río para abastecimientos de amplias áreas de las provincias de Tarragona y Barcelona”. I és que Tarradellas, en la primera estada a Tortosa el 27 d’abril de 1978 —simbòlicament, el mateix dia pel matí, havia visitat la Mare de Déu de Montserrat— manifestava: “El agua del Ebro debe ser para todos los que la necessiten”. Al desembre de 1978 es creava el Consell Intercomarcal de les Terres de l’Ebre. Celebrades les primeres eleccions municipals, al novembre de 1979, es constituïa l’ens amb tots els òrgans operatius, i el debat de l’aigua no seria aliè a una crisi interna que és desfermaria tot seguit.
El 1980, després de les eleccions al Parlament al març, s’enceten a Madrid les negociacions per part del govern d’Adolfo Suárez i de la minoria del partit de Jordi Pujol encaminades a pactar el transvasament a Tarragona a canvi d’un cànon que es destinaria a finançar obres i millores en la xarxa de reg del Delta. El juliol de 1981 quedava promulgada la llei de Actuaciones en materia de Aguas en Tarragona, evitant els dos principals esculls evidenciats en les escomeses anteriors. En principi seria finançada sense l’aportació de l’Estat, el 40% a càrrec de la Generalitat i la resta dels municipis i indústries beneficiàries; al mateix temps no es tocaria el cabal fluvial, de manera que sense una nova autorització de la CHE, les aigües s’agafarien de la concessió que gaudien els regants en aprofitar pèrdues i filtracions dels canals. La constitució del Consorci d’Aigües de Tarragona, els convenis entre la Generalitat i l’Estat, entre el Consorci i les comunitats de regants conduirien, finalment, a l’arribada el 1989 de fins a 4 m3/s al Camp de Tarragona.
Tot seguit, l’any 1993 el ministre socialista Josep Borrell va impulsar l’Avantprojecte de Pla Hidrològic preveient transferències d’entre 1000-1500 m3/seg a partir de l’Ebre; totes elles quedarien aturades per manca d’acord en el Consell Nacional de l’Aigua. No era la primera vegada que un govern d’esquerres promovia la detracció d’aigües del riu. Ja en la República l’enginyer Felix de los Ríos, que havia estat director de la CHE, havia formulat el Aprovechamiento de parte de las aguas sobrantes del Ebro en ampliar y mejorar los riegos de Levante. Tampoc seria la darrera.
En almenys sis ocasions (1958, 1967, 1975, 1977, 2004 i 2008) l’Ebre s’ha “salvat per la campana” de perdre cabals en favor d’altres conques
Enmig d’un cicle de sequera de les conques internes de Catalunya, a l’abril de 2008, el primer Consell de ministres del segon govern de Rodriguez Zapatero aprovava el decret per autoritzar una conducció de 62 quilometres amb un pressupost de 180 milions d’euros per estendre l’aportació de l’Ebre des de Tarragona a Barcelona. Mentrestant el conseller F. Baltasar havia visitat la Moreneta, a l’igual que Tarradellas, i davant la manca de pluja autoritzava el transport d’aigua en vaixell des de Tarragona a Barcelona. El primer barco arribava al Port de Barcelona el 13 de maig de 2008. Per atzar, en la segona meitat de maig i en tot el juny una elevada pluviometria a les conques del Ter i Llobregat allunyaria l’amenaça, i de nou el transvasament a Barcelona s’esvairia a l’últim minut.
Si fem recompte, de forma insòlita en almenys sis ocasions (1958, 1967, 1975, 1977, 2004 i 2008) l’Ebre s’ha “salvat per la campana” de perdre cabals en favor d’altres conques. En totes aquestes ocasions el projecte tècnic era viable. Que la tecnologia sigui viable habitualment és una raó suficient per a molts (podeu llegir les repetides reclamacions de la intercol·legial dels enginyers i economistes en favor de la interconnexió de xarxes). Encara hi ha qui davant dels desequilibris socials i ecològics, i d’amenaces ambientals que són cada dia més greus per a la sostenibilitat dels models de vida vigents, s’inventa enemics ficticis i s’entesta en mantenir que “la tecnologia ens salvarà de l’ecologia”. Per desmentir-los venen a compte les reflexions de l’ecòleg Ramón Margalef sobre les “lleis de la natura”, expressades l’any 1975 -quan el gran transvasament a Barcelona era encara a primera plana- en un article a la revista del CEC d’on hem extret la cita inicial i on afegia: “Es pot ésser poderós i modificar els equilibris naturals (…) Però no es poden instaurar els desequilibris”.
En la cita emprada en la nostra col·laboració anterior a Ebredigital, el sociòleg Mario Gaviria afirmava, l’any 1976, que la qüestió dels transvasaments s’emmarcava en la dialèctica camp-ciutat i més concretament en la deficiència de no haver pensat l’ordenació territorial de Catalunya globalment. Des de llavors, si repassem l’evolució demogràfica o les rendes de les Terres de l’Ebre i les comparem amb les del Camp de Tarragona -on va destinat el minitransvasament i te un creixement demogràfic tres cops superior- i de Barcelona -on cada cop es concentra més població i els cicles dels dèficits hídrics son més persistents-, les tendències assenyalen un balanç desigual que permanenment afavoreix el nord i desfavoreix al sud.
Hem citat diverses opinions científiques del 1975-76, això era quan Franco acabava de morir. Precisament el 1977 es realitzaven a Tortosa els actes centrals de l’àmbit d’Ordenació del Territori del Congrés de Cultura Catalana, i en els documents finals es feia al·lusió als problemes territorials: “son nombrosos els exemples de sobre-explotació de les riqueses naturals (…) concentracions d’utilitzacions de l’Ebre amb regadius, transvasaments i centrals nuclears”. També s’esmentaven les causes dels desequilibris: “La llei de maximalització del benefici privat que regeix els nostres sistemes econòmics lliberals i que han originat un interès fort en la concentració espacial de les inversions per tal d’aconseguir tota mena d’economies exteriors. Aquesta concentració és especialment greu a l’àrea de Barcelona ja que té un pes excessiu”.
Avui localment podem parlar dels parcs naturals, de l’Eix de l’Ebre, de la divisió comarcal i fins i tot de les delegacions territorials. Moltes coses han canviat, però el model de creixement econòmic i territorial català, i el patró d’explotació dels elements naturals, amb independència del color dels actors polítics, és semblant al que es ve aplicant des dels temps dels “Planes de Desarrollo”. Pocs indicadors són tant rellevants en relació a la gestió dels desequilibris territorials -i socials- com l’explotació dels recursos naturals. I la situació actual evidencia quina ordenació territorial s´ha aplicat per a que, transcorreguts cinquanta anys d’autogovern, a Barcelona ara es troben en emergència i pendents de si “la campana” ens salva a l’últim minut d’entrar en una nova batalla per l’aigua de l’Ebre?. Som a febrer de 2024 i cal preguntar-se quines bases polítiques han establert els nostres governants per a que en lloc de l’anhelat i il·lusionador equilibri territorial que preconitzava el Congrés de Cultura Catalana en les sessions celebrades a Tortosa, s’hagin accentuat els desequilibris entre el nord i el sud?.
Si les directives europees o les protestes del territori no els aturen, els aturarà la natura. Com deia Margalef “els desequilibris no es poden instaurar”(… i afegim: els polítics no els haurien d’instituir)
Tard o prompte tornarà a ploure i la “campana ens salvarà”. És millorarà la gestió de l’aigua, però alguns dels que volen “que la festa continue” mantindran des del nord la seva obsessió amb l’Ebre (per ells, que es creuen semideus, la natura no te límits). I al final si les directives europees o les protestes del territori no els aturen, els aturarà la natura. Com deia Margalef “els desequilibris no es poden instaurar”(… i afegim: els polítics no els haurien d’instituir).
Àlex Farnós Bel, biòleg i museòleg
