Aquest mes de març s’ha celebrat la 29a edició del Festival de Málaga, el principal certamen cinematogràfic dedicat exclusivament al cinema espanyol i iberoamericà. Aquest reconegut esdeveniment té com a objectiu difondre i promocionar el cinema produït a Espanya i a Iberoamèrica, però enguany, més enllà de la seva dimensió cultural, ha estat marcat per una polèmica notable: l’assistència d’influencers per davant de professionals del sector.
El debat va esclatar quan, a la catifa vermella, a diversos influencers els van preguntar per recomanacions de pel·lícules espanyoles i molts no van saber què respondre. Alguns van citar títols de fa anys o que no formaven part de la programació del festival. Arran d’aquests clips virals, molts actors i actrius es van pronunciar, expressant que trobaven a faltar la presència de companys del sector, tant actors i actrius rellevants del panorama actual com professionals tècnics que formen part essencial del procés cinematogràfic.
En contraposició, diverses influencers defensaven que havien estat convidades per la rellevància que tenen a les xarxes socials i pel seu potencial per arribar a milions de seguidors, aportant així visibilitat al cinema espanyol entre un públic més jove.
I és aquí on recau el debat: estem vivint un canvi de paradigma a la indústria cultural, que intenta mantenir el seu prestigi mentre conviu amb un ecosistema digital que premia la immediatesa i la visibilitat per sobre de la trajectòria i l’experiència. I davant d’això sorgeix la gran pregunta: on es troba el límit de l’intrusisme laboral?
Podem considerar intrusisme laboral la presència d’influencers en aquests esdeveniments? Si són convidades, haurien de rebutjar la invitació? Tenint en compte que és part de la seva feina, tampoc semblaria la solució més adequada. A més, és innegable que la visibilitat que aporten és molt elevada.
Des del meu punt de vista, l’intrusisme no recau en les influencers, sinó en les decisions de les marques i les empreses que prioritzen la seva presència per sobre de la dels professionals del gremi. El problema no és qui hi va, sinó qui deixa d’estar-hi.
La presència d’influencers pot ser necessària i fins i tot beneficiosa, però per qüestió de respecte i coherència s’hauria de donar prioritat als actors, actrius, directors/es, guionistes, tècnics, maquilladors… En definitiva, a les persones que construeixen el sector i que han de donar la cara per la seva professió.
Per això, que les marques convidin els perfils més rellevants de les agències no hauria de ser incompatible amb garantir la presència dels professionals del cinema. No cal triar entre uns i altres: és perfectament possible equilibrar-ho.
La societat evoluciona, les professions canvien i apareixen nous perfils. Seria absurd negar-ho. Però tampoc podem normalitzar un sistema en què l’experiència perdi valor davant de la immediatesa. Quan això passa, no només hi perden els professionals: també hi perd la qualitat del que consumim.
Potser la clau no és excloure ningú, sinó redefinir els espais. Que els influencers hi siguin, sí, però no a costa de desplaçar aquells que han construït aquest sector. Que les marques busquin visibilitat, però sense oblidar que també poden contribuir a reforçar el talent i el coneixement. I que el públic, finalment, pugui distingir entre qui genera soroll i qui aporta contingut.
