Hi ha moments en què el món que veus a la televisió es planta davant teu de cop. El passat dia 28 de febrer va ser un d’aquests. A Doha, el cel es va omplir de llums, però no eren focs artificials. Eren coets, interceptacions i explosions. Una escena que semblava treta d’una pel·lícula, però que aquesta vegada era ben real.
Per a algú que ve de les Terres de l’Ebre, això és difícil d’assimilar. La nostra generació no ha crescut veient guerres des de casa. Els nostres iaios sí que en saben, però nosaltres no. I quan de sobte escoltes explosions al cel de la ciutat on vius, la sensació és estranya: una barreja d’incredulitat, inquietud i silenci.
Qatar, però, és un país preparat. Des del primer moment es va activar el sistema defensiu i els primers dies es van viure amb molta prudència. Alertes, missatges de seguretat i la sensació que alguna cosa havia canviat. Però al mateix temps, com passa sovint en aquests llocs, la vida intenta continuar.
“Quan el món que veus a les notícies apareix davant de casa, tot canvia de perspectiva”
La primera setmana va ser la més tensa. Després, la gent va començar a assumir una mena de nova normalitat. No és pànic, però tampoc és tranquil·litat absoluta.
El més curiós és que, mentre a les notícies es parla gairebé d’una situació de guerra, la realitat al carrer és una altra. La gent continua anant a les cafeteries, omplint les terrasses, passejant pels centres comercials o passant la tarda a la platja. No hi ha combats ni guerra a peu de carrer. El que s’ha viscut aquí han estat míssils interceptats al cel, la majoria dels quals ni tan sols arriben a entrar a territori qatari perquè són neutralitzats abans.
És una situació negativa, evidentment, però dins d’aquesta realitat el país continua funcionant amb bastanta normalitat.
En el meu cas, ho visc des del futbol. Les acadèmies i el futbol base es van aturar immediatament. Amb els nens, la prudència sempre és la primera decisió. El futbol professional, en canvi, només es va parar una setmana. Es van ajornar partits i, a partir d’aquí, la lliga va continuar.
També cal dir que les institucions han estat presents. Des de la Federació Espanyola i altres organismes s’ha treballat per organitzar un vol des de Riyad per a aquells que volguessin tornar. I l’ambaixada manté un contacte constant amb els residents a través de correus electrònics, informant i donant instruccions si fos necessari.
“La vida continua, però amb una intranquil·litat que no desapareix del tot”
Al final, la realitat del dia a dia és curiosa: tot sembla bastant normal, però al mateix temps saps que no ho és del tot. Es treballa, s’entrena i es viu amb certa normalitat, però sempre amb un ull posat al mòbil i a les alertes.
I aquí és on inevitablement torno a pensar en casa. A les Terres de l’Ebre, les preocupacions són unes altres. I potser, vist des d’aquí, ens costa adonar-nos de la sort que tenim de viure en un lloc on el cel, quan s’il·lumina de nit, només ho fa per una festa major.
Per això, de vegades, viure fora no només serveix per descobrir el món. També serveix per entendre millor el lloc d’on vens.
Joan Casanova Bertomeu
Preparador físic de futbol professional
