De vegades, algú ofereix alguna cosa generosa, però fa altres n’assumeixin el cost: és el “jo convido, tu pagues”. És una pràctica que s’havia produït de tant en quant a Espanya, com per exemple amb la Llei de Dependència aprovada a 2006, amb el primer govern Zapatero, que establia un dret generalitzat en matèria competència de les Autonomies, mentre establia un cofinançament estatal només parcial i declinant en el temps. El govern central (l’Estat, per simplificar) començà aportant el 50% del cost, però als tres anys va baixar dràsticament l’aportació estatal, que ara cobreix entorn el 25% de les despeses derivades de la Dependència.
En els darrers mesos s’han generalitzat molt més que en anys anteriors això del ‘jo convido, tu pagues’ en mesures de política social, i que afecten a tot tipus d’administracions i agents econòmics.
Pel que fa a les Autonomies, tenim el recent decret d’assistència sanitària a estrangers sense residència legal aprovat aquest mateix mes, que n’estableix el dret per qualsevol persona que al·legue estar vivint a Espanya, a partir del moment de presentació de ‘declaració responsable’, i mentre es resol l’expedient, en tres mesos com a màxim (i silenci positiu si no hi ha resolució). Hi ha una certa discussió sobre l’entitat de l’augment de la despesa sanitària que això implicarà; però no hi ha dubte és que s’ha adoptat sense cap tipus d’estudi de repercussió, i previsió de transferència a les Comunitats Autònomes de l’augment de despesa que comportarà. La conseqüència, a manca d’augment del finançament, seran més cues al sistema públic.
En relació als ajuntaments, al gener d’aquest any el govern central aprovà una regulació extraordinària d’estrangers sense residència legal que aplicarà a entre 500.000 i 800.000 persones, més posteriors efectes per atracció de noves entrades (en un context creixentment restrictiu a altres estat de la UE), re-agrupaments familiars, etc. Aquesta mesura augmentarà la pressió sobre els serveis i prestacions socials de municipis, proveïdors primaris dels serveis socials, i autonomies. Altra vegada, la mesura s’ha aprovat sense cap tipus de consideració de costos, ni previsió d’aportació de recursos addicionals a les administracions que hauran de fer front a les conseqüències. El resultat serà més racionament de recursos ja escassos per política social local.
Podríem segur amb altres mesures, però el text es faria massa llarg. El govern central han estat comprant popularitat social desplaçant el cost a altres governs. Això generalment no acaba massa bé. Recorden la gasiveria de l’Estat amb el finançament de la Dependència? Pot ser és la millor explicació del per què l’espera mitjana pel reconeixement a Espanya és ben bé un any (a Catalunya uns nou mesos). Encara que la normativa estableix un termini màxim de 180 dies (aquí no hi ha silenci positiu, però).
Al cap del carrer, el “jo convido, tu pagues” s’acaba pagant més car, i de diverses formes.
Germà Bel
Catedràtic d‘Economia a la Universitat de Barcelona
