“los prohombres locales son capaces de mantener los asuntos de la comunidad bajo su control”
Per damunt de qualsevol altra qüestió sobresurt el factor humà quan parlem de les petites comunitats rurals que lluiten per sobreviure i progressar enmig del laberint de muntanyes i valls que formen els Ports, des de Prat de Compte al nord, a Vilafranca al sud.
La cita de l’encapçalament, que és original del s. XIV, procedeix de l’estudi dels conflictes a Vilafranca on l’historiador V. Royo Pérez mostra que, en aquell segle I en el cas de l’aldea de migjorn dels Ports, les tensions portes endins, determinades per lluites de bàndols (48 %) o familiars (30 %), eren les que abocaven al lloc -al igual que en molts nuclis rurals- a una deriva de disputes endogàmiques. Allí es veu com l’origen de la conflictivitat no radica en rivalitats exteriors, ells sols es bastaven per normalitzar les friccions dins la comunitat local, precisament pels mecanismes de control del poder en base a l’estatu quo i a les tradicions. I podem afegir que “els localismes” esdevenen elements de control i potser, per això, les ciutats des de temps llunyans es mostraven més obertes i potser, també per això, no sempre foren les raons econòmiques les que movien a marxar als veïns més atrevits, fossen pobres o poderosos.
A l’entorn dels Ports, el teixit humà venia caracteritzat per una majoria de gent molt humil, avesada a patir, … per la pèrdua de les collites, la salut dels animals, o les continues guerres i conflictes que s’han produït al territori. I sobretot acostumada a resistir per la supervivència de la família, una supervivència que els va portar a emigrar majoritàriament quan, a partir dels segles XIX-XX, l’enfonsament de la ramaderia i l’artesania tèxtil, o la rompuda i conreu de les terres més marginals no permetien sostenir l’habitat disseminat i amenaçaven la continuïtat d’alguns nuclis urbans. Per aportar algunes altres claus que, amb independència de l’evolució econòmica general, ajuden a entendre les dinàmiques de caràcter social i cultural que condicionen el poblament a la regió, podeu acudir a la tesi del geògraf H. Capella Miternique. “Territorio y cultura: las comarcas del Matarranya, la Terra Alta y els Ports”. Ara bé, com a observador, em vinc fixant de fa temps que la crisi, el despoblament o la pèrdua de serveis s’ha aguditzat a l’àmbit de la Tinença de Benifassà. La regressió té a veure amb factors geogràfics, històrics, o d’altres que deriven de les polítiques de conservació de la natura. Però també entra en joc el factor humà, a causa de la composició sociològica i de l’acció dels grups d’interès i de poder que es mouen perquè la Tinença no escape del control localista. Mirarem d’explicar-ho tot seguit.
D’alguna manera influïx el determinisme de la geografia, com en temps de Cavanilles quan afirmava “és un terme sembrat de penyes i cobert de neu per quatre mesos”; i ho vam descriure en el primer dels articles de la sèrie. El terrer continua sent poc productiu, en canvi, els rigors del clima s’han anat atemperant i, en l’actualitat, els mitjans humans han aconseguit superar les barreres dels accidents físics. El particular emplaçament geogràfic, vora el litoral densament poblat que s’aguaita des dels cims, es combina amb una orografia que impedix que des d’un poble es pugue veure el campanar del poble veí. Tot i haver eixamplat i asfaltat els vells camins de bast i les pistes, l’orientació de les carenades els condemna a restar apartats de l’exterior i aïllats entre ells: Ballestar i la Pobla a un cul de sac, al fons de les valls; el Boixar entremig; Bel, Castell de Cabres, Fredes o el Coratxar en els extrems, prop de les carenades.
D’altra banda el pes de la historia es fa palès en l’endarreriment i en l’envelliment. Aquí la modernitat va arribar tard i malament, mentre els jóvens anavent marxant. En part és conseqüència de raons intrínseques (la premsa va definir-ho amb el terme “Hurdes levantinas”) i de la deixadesa de l’administració (l’any 1972 un veí afirmava davant les autoritats provincials que “los problemas eran dificiles de solucionar”; veure el segon article a Ebredigital). D’altra banda, la qualitat del patrimoni és molt sovint un altre dels elements que caracteritza aquests indrets, no obstant el seu bon estat de conservació està relacionat amb l’abandonament o poca valoració més que no amb la practica de gestionar-lo i fer-lo accessible. És de les poques contrades del País Valencià que conserven visibles traces urbanístiques i arquitectòniques del repoblament medieval i, si bé és indubtable el valor d’aquest recurs, hem de remarcar que si decau la població no pot haver-hi activació patrimonial.
En el tercer dels articles insistíem en l’extraordinària biodiversitat i el mosaic d’ecosistemes que dins o fora dels límits del Parc Natural acull la Tinença. Però de nou, sense població activa i sense aprofitaments del medi per part dels titulars d’un cadastre on l’administració pública no és la propietària majoritària, es fa difícil que perdure una gestió que assegure la combinació d’espais forestals, agrícoles i ramaders. Espais que són indispensables per a conservar els índex botànics, faunístics i ecològics que fan de la contrada una àrea singular. Recentment, en l’intent de fer-hi un macroparc temàtic de natura, la iniciativa Maestrazgo-els Ports dirigida a “crear un gran destino de la naturaleza”, segons patrons de consum i de l’ecologisme urbà i sense comptar d’inici amb la població local, va resultar una idea mal enfocada i fracassada.
Al capdavall no és el medi, la història o l’atzar, el factor determinant som els humans. És en el cor de la Tinença, a la Pobla i el Ballestar, més que no als llogarets perifèrics , on de fa anys es cou una partida en la que les cartes semblen marcades. Res escapa al control dels que manen o d’amagat volen manar, i els intents per muntar un taller, una explotació ramadera o una iniciativa de promoció turística…són alguns exemples de projectes que bullen a l’inici, xoquen contra un mur i desprès s’apaguen. Això fa anys que passa. Com en l’època medieval és cosa de “bàndols” i “famílies”, i algú ja havia assenyalat aquestes pràctiques en l’article “Dogville a la Tinença” (El Temps, 16/2/2010) .
La condició humana és capaç de lo pitjor i de lo millor. Els hòmens (i les dones) són la principal esperança i la principal amenaça quan es tracta de conviure i progressar. Res de nou sota el sol, pot veure’s en l’evolució de les crisis i els conflictes mundials, i no hauríem d’esperar que nosaltres o la gent de la Tinença siguem millors que la resta de membres de la nostra espècie. Però el conformisme tampoc hauria de portar-nos a acceptar que, en les comunitats més menudes on tothom se coneix, l’ajuda mútua i el bon veïnatge, l’entesa i la franquesa deixen de ser referents als que s’haja de renunciar d’entrada.
Salvant les distàncies, el fenomen es reprodueix també a les Terres de l’Ebre, on mostra sovint algunes pautes del caciquisme o del sectarisme amb el que “los prohombres locales son capaces de mantener los asuntos de la comunidad bajo su control”. Però tornant a la Tinença, no hauríem d’acceptar que el futur sigue haver de triar entre el “pelotazo” urbanístic o el defalliment i la decadència. El futur depèn del compromís i la generositat de la majoria -enfront al control i l’especulació d’uns pocs-, i és en mans de les entitats, de la bona gent que està sempre disposada a col·laborar i ajudar, i d’algun nouvingut amb ganes d’aportar il·lusió i treball. Ben avinguts poden contribuir a una regeneració i a un altre desenllaç. El futur és ple d’esperances i d’oportunitats per revertir la regressió, i caldrà construir-lo dia a dia entre tots.
Àlex Farnós Bel, biòleg i museòleg
