Al pont de la Puríssima Constitució, la que només pot ser maculada pels franquistes, els carrers de Barcelona són mig buits de cotxes i els vianants aventurers creuen els semàfors en roig amb una tranquil·litat que els reconforta l’esperit. En canvi, el metro va ple, bàsicament de nouvinguts que no han pogut fugir de la ciutat cap a les platges o les muntanyes. Si el trajecte és prou llarg, podem fer mentalment una mena d’enquesta Papus de coneixement i ús de la llengua, de resultats gens fiables, naturalment.
Les conclusions d’aquest treball maldestre indiquen que hi ha un setanta per cent de sud-americans, la immensa majoria dels qual és monolingüe, perquè tenen molt clar que són a la madre patria, mentre que el trenta per cent restant es reparteix entre catalans, espanyols amb consciència de ser-ho, magribins i alguns subsaharians. Feina rai per assegurar la transmissió generacional de la nostra llengua.
“Immigració” és la paraula que tot seguit ens apareix a la ment, plena de connotacions negatives, mentides, prejudicis, fantasmes i reptes, sobretot reptes. És una realitat molt complexa que ens cal afrontar com a país inevitablement receptor i com a país sense mitjans per fer-ho raonablement bé, quan sempre hem de jugar els partits a la pota coixa i amb una mà lligada a l’esquena.
Ens cal aclarir, abans que res, que som ferms candidats a rebre immigrants per diverses raons. Catalunya és una societat opulenta, comparada amb la diversitat de Suds que hi ha. És cert que bona part de les nostres classes populars tenen dificultats per arribar a fi de mes, però els indicadors macroeconòmics mostren que som un país ric, en el sentit que la immensa majoria de la nostra gent menja tres o quatre cops al dia, dorm sota sostre i gaudeix d’una sanitat i uns serveis de qualitat. A més, hi ha dades prou eloqüents: quatre-cents vuitanta mil vehicles van sortir de l’àrea metropolitana en aquest darrer pont per omplir segones residències, hotels i restaurants de la resta del país. Per tant, en comparació amb la majoria de països d’aquest sofert planeta, això és Xauxa.
D’altra banda, estem situats en una de les grans vies de comunicació del món, el corredor entre Àfrica i l’Europa més rica, la via natural de desplaçaments i conquestes que explica, tant els segles de dominació musulmana, com les campanyes de Prim i els voluntaris catalans al Magrib, acompanyats de les alegres notes de la marxa “ A l’Àfrica minyons a matar moros”. Perquè, ens agradi o no, formem part d’una societat de conqueridors, com a estat medieval que vam ser i com a part de l’Estat espanyol a la modernitat. La nostra presència a l’Amèrica colonitzada i saquejada va ser més aviat discreta, perquè va ser una iniciativa que es van apropiar els castellans, però quan, a partir de Carles III, vam poder entrar al negoci de la rapinya, els nostres vaixells van travessar l’Atlàntic un cop i un altre, van saquejar per donar i per vendre i, sobretot, per comprar els casalicis modernistes encarregats per la nova gran burgesia, d’acord amb la vella dita de “poll reviscolat, pica més que cap”.
Hem format part dels explotadors i és de justícia que acollim els explotats. El problema és que no tenim els instruments més elementals per a l’acollida, per evitar la desestructuració social, la saturació dels serveis i la marginació dels nouvinguts en la Catalunya dels vuit, dels nou o dels deu milions que alguns prediquen alegrement, al mateix temps que són còmplices del nostre dèficit fiscal. No podem admetre que la llengua nacional segueixi els passos del País Valencià i de les Illes, amb governs que sabotegen el català pel pur plaer malaltís de destruir.
Quan el metro arriba a la Sagrada Família, apareix la síndrome de Babel. La confusió de les llengües és de dimensions bíbliques, com si la torre de la Mare de Déu no l’hagués projectat Gaudí, sinó Nemrod, el rei babiloni que Dant situa al pou dels gegants al cant 31 de l’Infern. Com ell, haurem de penar pels nostres pecats. Als voltants del temple, el castellà troba seriosos competidors: l’anglès, el francès, l’alemany, l’italià, el neerlandès, el portuguès, el rus i altres llengües eslaves, l’àrab, el xinès, el japonès, llengües asiàtiques o subsaharianes irreconeixibles. I, mentrestant, els catalanoparlants amaguen les seues paraules com qui amaga les seues vergonyes. Potser algun dia aprendrem que, en qüestions lingüístiques, ens cal ser exhibicionistes.
