Quan parlem d’estratègia i comunicació política i electoral ho fem sota una màxima: guanyar jo un vot a costa del meu rival. O en un concepte encara més clàssic, convèncer els votants del meu rival perquè em votin a mi. Una teoria clàssica, més aviat utòpica, i que amaga un ampli ventall d’opcions molt més útils, pràctiques i abastables, en termes de vot.
Espanya és dels països del món amb un major nombre d’enquestes electorals publicades (a escala estatal, no autonòmic ni municipal). Quina funció tenen aquestes enquestes? Lluny del que es pugui pensar, la majoria d’aquestes enquestes electorals no tenen una funció informativa, o sociològica, sinó de generar un efecte en l’opinió pública, o una profecia autocomplerta. Ho explicaré amb un exemple: si tu ets un votant més o menys convençut del partit ‘X’ i, sistemàticament, gairebé cada dia durant mesos i anys, veus una enquesta que diu que el teu partit perdrà, i hi haurà un govern configurat per la franja ideològica contrària a les teves creences, quin efecte creus que tindrà sobre tu?
Bona part de l’estratègia de comunicació política, el “soroll ambiental”, o fins i tot els missatges i els anuncis polítics, van destinats a la desmobilització
És molt probable que aquest degoteig d’enquestes, per se, no et facin canviar de votar al partit ‘X’ a fer-ho pel partit ‘Y’, el guanyador de totes les enquestes i el teu rival, però probablement això provocarà sobre tu un efecte desmotivador. Si tenies previst fer proselitisme entre la teva família, amics i companys de feina, potser no ho faràs tant. Si volies assistir a algun míting d’aquell partit, possiblement t’ho repensaràs, i si desitjaves fer alguna acció de campanya per la teva candidatura, és possible que no l’acabis fent. I és que (gairebé) tan important, i sobretot molt més pràctic i abraçable, que intentar que algú que voti ‘X’ passi a votar ‘Y’, és desmobilitzar als votants del teu rival, per tal que es quedin a casa, o participin menys del debat / campanya i així, de retruc, et beneficiï a tu.
Bona part de l’estratègia de comunicació política, el “soroll ambiental”, o fins i tot els missatges i els anuncis polítics, van destinats precisament a això, a la desmobilització (i de passada, autoafirmació i mobilització pròpia) del teu votant rival.
Al costat d’aquest efecte que hem explicat, hi ha dos efectes secundaris també a tenir en compte: (1) la translació, dintre d’un mateix bloc ideològic, de votants entre partits en funció de l’expectativa de vot: tornant a l’exemple anterior, si el teu partit ‘X’, entre l’espectre ideològic, és el minoritari, unes expectatives constants a la baixa del teu partit / bloc ideològic, et poden portar a fer un vot estratègic per l’altre partit del mateix bloc ideològic (seria com votar la 2a opció “menys dolenta” per a tu). I a l’inrevés, unes expectatives continuades a l’alça del teu partit / bloc ideològic, també et poden portar a un vot de concentració (tots a votar a la principal força dintre del teu bloc ideològic).
Un consell o clau per al lector d’aquest article: a partir d’ara, quan llegim enquestes, observem el soroll propi de la política especialment en l’àmbit de Madrid, escoltem els missatges dels polítics en els programes d’actualitat, o fins i tot mirem els vídeos i continguts a les xarxes socials, fem-ho en clau de pensar en eines de mobilització o de desmobilització electoral, i no pas en estratègia perquè hom passi de votar ‘X’ a votar ‘Y’. Serà una interpretació molt més útil, servirà per entendre bona part de la ‘bombolla política’, i és una aproximació molt més realista.
