La demanda d’un nou hospital a Tortosa és una constant als mitjans de comunicació. L’última ha estat una crida desesperada per resoldre la greu situació del servei d’urologia de l’Hospital Verge de la Cinta. Aquest servei viu una crisi assistencial, amb un termini mitjà de gairebé vuit mesos per a una primera visita i amb els pocs professionals que hi queden completament desbordats.
El territori mereix un compromís institucional ferm per part del Govern de la Generalitat, amb inversions reals i ajustades a les necessitats de la població.
La pressió ciutadana, liderada per la Plataforma per un Nou Hospital, ha estat molt activa. S’han recollit milers de signatures que s’han lliurat a la Generalitat, i es denuncia la manca de resposta efectiva per part dels diferents governs, que han situat les Terres de l’Ebre com “l’última prioritat sanitària de Catalunya”. Es reclama transparència i celeritat.
Fonamenten les reivindicacions amb arguments sòlids: una població envellida, una accessibilitat difícil, les llistes d’espera més llargues del país i un hospital construït fa gairebé 50 anys, que ha quedat obsolet. L’equipament actual presenta greus mancances d’espai, quiròfans, boxes d’urgències, llits d’hospitalització, UCI i serveis d’alta tecnologia, fet que dificulta la captació i retenció de professionals.
A més, es reclama la implantació d’estudis de medicina a través de la URV, amb l’objectiu de convertir les Terres de l’Ebre en un referent sanitari i educatiu.
Segueixo amb interès qualsevol notícia relacionada. M’hi sento vinculat perquè vaig néixer a les Terres de l’Ebre on he viscut els primers 18 anys de la meva vida i hi tinc amics i familiars estimats. També pel meu passat laboral com a responsable de l’assistència de l’Institut Català de la Salut en aquest territori entre els anys 2008 i 2011.
Quan algú em pregunta la meva opinió, intento centrar el debat no en si cal o no, un nou hospital, o on hauria d’estar situat o si cal o no una nova facultat de medicina, sinó en els principis bàsics a l’hora de planificar un bé públic: equitat, qualitat i sostenibilitat.
Reivindico la qualitat com un dret essencial en la prestació de serveis, i això implica una obligació sovint oblidada: el rendiment de comptes
Els ebrencs, com qualsevol ciutadà d’un país democràtic, han de reclamar ser tractats de manera justa, tenint en compte les seves necessitats i circumstàncies, per tal de gaudir de les mateixes oportunitats. Això no vol dir rebre tots el mateix, sinó rebre el que cada persona necessita en igualtat de condicions. “No demanem el millor hospital de Catalunya, sinó rebre un bon tractament quan ens faci falta.”
Cal demanar una facultat només si es compleixen els criteris per tenir-la, però sí que hem de reclamar que els nostres fills puguin estudiar amb els mateixos condicionants que els estudiants de Reus o Barcelona.
Reivindico la qualitat com un dret essencial en la prestació de serveis, i això implica una obligació sovint oblidada: el rendiment de comptes. Aquesta responsabilitat, inherent a l’ús de recursos públics, sembla haver quedat al calaix dels mals endreços, quan hauria de ser assumida per professionals, gestors i polítics.
Actuem com si els recursos públics fossin infinits, com si tinguéssim dret a tot, fins i tot a malbaratar-los. Tots ens hem de sentir responsables dels diners, sense fer volar coloms
Per il·lustrar-ho, poso l’exemple d’una prestació comuna a tots els hospitals: la pròtesi de maluc. Algú ens hauria de dir què passa amb els milers de pacients que han rebut aquest tractament:
- Han tingut les mateixes oportunitats de ser operats?
- S’han beneficiat de la mateixa manera?
- Han tingut les mateixes complicacions?
- Ha tingut el mateix cost a tots els hospitals?
Hauríem de ser molt conscients que els diners públics surten dels nostres impostos, i que la despesa feta no es pot destinar a un altre servei. El cost d’oportunitat hauria de ser sempre present en el moment de decidir.
Sovint, però, actuem com si els recursos públics fossin infinits, com si tinguéssim dret a tot, fins i tot a malbaratar-los. Tots ens hem de sentir responsables dels diners, sense fer volar coloms. O acabarem mereixent els mals gestors i polítics que ens toca patir.
