Fa temps que volia escriure de tu; segurament faig un abús de la generositat del lector, però n’estic convençut que, majoritàriament, m’entendrà aquest darrer, els motius i els perquès d’aquest article, amb la certesa de què no el llegiràs, “mon ami”.
Als temps de la IA, de la digitalització, de les xarxes socials, de la robòtica, concloc que el que més ens humanitza encara avui, són les emocions que som capaços de viure i experimentar gràcies a diferents connexions internes, sortosament no oxidades i que són generades per estimulacions diverses.
El que més ens humanitza (encara) són les emocions que experimentem
Aniré a l’exemple concret que em fa decidir per l’article d’avui, tot i la intimitat del mateix: em desperto mandrós i en poca energia avui, m’aixeco del llit i a ritme lent decideixo anar a la cuina a beure un glop d’aigua, sense massa energia d’emprendre la jornada d’un dissabte que tot i el sol ben present, no m’acabo de dinamitzar com és de costum.
Tu, “amic”, t’adones de com em sento, ets infinitament profund, no només de mirada directa, sinó que endevines al primer toc, el meu estat d’ànim, llegeixes perfectament les vibracions, i mai has anat a cap escola.
M’acompanyes discretament, ben a la vora com és costum, t’agraden les distàncies curtes. Després de fer-me l’abraçada quotidiana, rutinària, però sempre singular, sincera, farcida d’afecte i que mai te n’oblides, em fas costat, des d’un silenci amb un volum adequat i just el que el meu cos necessita en aquests moments.
Un cop sóc de nou al llit, que m’atrau potser excessivament; només tinc ganes de deixar-me portar pel no fer res, tu, ets ben prop, em dius sense parlar, que no portes pressa de marxar; estar en mi, és la teva prioritat, em fas saber gestualment, que has decidit d’acompanyar-me pel que convingui.
T’observo amb els ulls lleganyosos que encara em molesten, però cap intenció porto per solucionar-ho, almenys de moment. Exhibeixes paciència durant una llarga estona on tots dos en sentim còmodes i còmplices, clavant-me la mirada pacífica que presideix el teu rostre, anhelant ser balsàmica i un brot gratuït de gir de guió anímic. Fins i tot mous alguna extremitat teva, no sé si convidant-me a jugar, per així distreure’m de les meves cabòries, o perquè vols t’acaroni i també necessites complicitat afectiva meva.
Decideixo tocar-te, amb una ma gandula que forço a participar d’un ritual que sé que desitges. Tu ho acceptes, sé que fins i tot ho necessitaves, donat és una de les vitamines diàries que em sol·licites; et poses relaxat i ben estirat rítmicament, fins i tot, tanques els ulls de plaer quan suaument perceps el tacte afectuós dels meus dits, que et fan un massatge suau, però, en canvi, i quasi màgicament, aquesta acció, em genera un retorn a mi mateix, fent-me sentir més serè i lúcid. No deceps mai, i sobretot saps estar quan més ho necessito.
La millor comunicació sempre flueix, quan els interlocutors la desitgen per igual
Sense saber el motiu, he recordat “la Sussi”, una gosseta que teníem a casa i que era afectuosa sense límit. M’he posat nostàlgic i poder-la abraçar de nou seria el millor dels regals possibles. Visualitzo com ella em mirava des de la porta de casa, on sovint m’esperava quan jo tornava de l’escola. En veure’m, venia corrent a rebre’m, i si li feia un xiulit, encara accelerava més. Quan els trons de les tempestes eren ben sonors, ella es refugiava sota el meu llit, tota tremolosa. Quina criatura més dolça.
També “Xispa”, una altra gosseta que teníem a la finca on treballàvem feines de pagesia. Marronosa i de cos ben atlètic. Caní que va venir juntament amb un rodamon i que finalment el pare va decidir cobrint-li les seves necessitats bàsiques (sostre, beure i menjar) adoptar-la, i en aquells temps el tracte amb els animals, almenys per una part de la població no era de tanta cura com (sortosament) ho sol ser avui. El seu lloc era, a la caseta de la plana.
També recordo quan anava pel camp, els lladrucs de gossos encadenats a diferents finques agrícoles i que en el millor dels casos tenien un bidó metàl·lic rovellat, que els aixoplugava del serení nocturn o “protegia” en moments de pluja intensa.
Segur que molts de vosaltres també heu compartit moments inoblidables amb el vostre amic fidel, sigui un gat, un gos o qualsevol de tantes opcions actuals, que sense dir res, ho diu tot amb la mirada, aquest article no només parla dels meus cans, també vol parlar del teu, d’aquell que encara t’acompanya o d’aquell que ja no hi és, però que mai s’oblida.
En vacances augmenten els abandonaments d’animals de companyia (…) Ells no ho entendran mai, perquè ells no abandonen
Blacky el meu “amic” finalment, decideix retornar a la cuina, se li ha despertat la fam, quan tots som a casa, que és quan beu i menja més ben a gust. Reviso agenda, i penso que el mes de juny simbolitza l’arribada de vacances per a moltes famílies, època en què es remou el meu estómac quan veig imatges d’animals que corren desesperadament al darrere d’un vehicle, després de ser abandonats cruament pels seus propietaris. Si us plau, humanitat!!! Hi ha alternatives. Reflexionem-hi. Ells mai ens abandonarien a nosaltres. Ells no ho entendran mai, perquè ells no abandonen. Ells ens tenen fidelitat cega, viuen per nosaltres. Són amics i companys no càrregues ni objectes que es poden abandonar. Siguem responsables. No l’abandonis.
Ernesto Cid
Professional Financer/Mestre
