Pareix que hi ha vàries sèries i pel·lícules en este nom però avui me referixo a un festival de música de Sacramento, la capital de Califòrnia, als Estats Units. Lo festival se diu “ballar al límit” i en la seua forma en anglès (Dance on the Edge), dóna lloc a un joc de paraules relacionat en la seua ubicació. Està situat a la zona vella de la ciutat, que tot i ser “vella” no té ni 200 anys, i que era un dels centres d’efervescència de la febre de l’or a partir del 1849. Les diligències, edificis en bevedors per a cavalls a fora, o ferrocarrils estirats per màquines de vapor que hi ha a PortAventura també se poden trobar en esta zona, en la diferència que estos, en un passat, eren “només” part del dia a dia funcional de la ciutat. La part vella de Sacramento ha anat creixent al llarg del riu que dóna nom a la ciutat, conformant un entorn urbanofluvial que recorda al de molts pobles i ciutats que banya l’Ebre. I les paradetes i la zona de música del festival estan al passeig elevat que toca en lo riu, i d’aquí lo “limit”.
Lo motiu del festival és una trobada de balls llatins oberta a tot lo públic i totes les edats, i m’agradaria pensar que los organitzadors s’han proposat com a part del joc de paraules eixamplar los límits d’inclusivitat de l’event. Sacramento és una ciutat en una diversitat demogràfica àmplia, on les poblacions asiàtiques, afroamericanes, i hispàniques tenen totes una presència important. Això rarament se traudix en una diversitat als espais d’oci, on sembla haver una certa segregació socioeconòmica. Al “ballar al límit” han aconseguit d’alguna forma minimitzar estes barreres perquè la mescla dels assistents no podria ser més heterogènia. A la varietat demogràfica se li afegeix la capa de varietat artística: estils purament desenvolupats al carrer, com el cubà, contrasten amb els més propis d’escoles de ball, com la salsa en línia, o fins i tot moviments que inclouen elements semiacrobàtics. Tot plegat teixint una macrocoreografia desordenada marcada pel ritme senzill de la cançó que està sonant.
A la mateixa màgia de comunió de l’esdeveniment se li han d’afegir uns focs artificials llençats des de l’altra banda del riu i un enllumenat poc aparatós però suficient per donar-li la frescor d’una nit d’estiu. Se parla molt de la convivència últimament i este me sembla un molt bon exemple de com portar-la a terme. No és cap novetat que les celebracions gratuïtes en música solen atraure gent, però són estos los únics elements necessaris per aconseguir un espai on gent tant diferent s’ho passe bé a la vegada i se fomente la convivència? Vull dixar la pregunta a l’aire i m’agradaria que la resposta fos que si, que moltes de les limitacions socials a les que mos enfrontem, les puguessem arreglar ballant.
