Després de la crisi del 2008 va anar estenent-se la sensació de que el món no sabia ben bé cap on anava. Això és propi de les èpoques de canvi social i econòmic profund. L’exemple que acostumo a posar és el de la gent que va viure el Renaixement, una època que ara veiem com esplendorosa culturalment, i decisiva per a l’evolució d’Europa, però llavors els que ho van viure estaven confusos, amb moltes guerres i molts conflictes socials i religiosos. Però també foren temps excepcionals, amb art, llibres impresos, arribada de les obres clàssiques de l’antiguitat, etc.
Quan hi ha canvis en els fonaments dels sistemes econòmics i socials, sol resultar difícil als humans que ho viuen entendre el que passa. Per exemple, des que va començar el que avui coneixem com a Revolució Industrial, a finals del segle XVIII, fins que per primera vegada algú ho li va donar aquest nom per escrit, va passar més d’un segle. Ara estan canviant els fonaments tecnològics i institucionals i és encara aviat per a saber com acabaran configurant-se la societat i l’economia. Aquest és, en el fons, l’origen de tot aquest desgavell. Ningú te un bon mapa de carreteres per avançar cap al futur, ni a dreta ni a esquerra. I, quan els temps estan revolts, floreixen els demagogs.
Tradicionalment la tècnica es basava en l’experiència, però ara el desenvolupament tecnològic està impulsat i guiat per la ciència, aquesta és la revolució
Un dels primers a captar que s’estava produint un canvi denominat Revolució Cientificotècnica fou el científic Vannevar Bush a l’anys 1944, i va aconseguir que l’organització cientificotècnica creada en la Segona Guerra Mundial pogués continuar en la pau. J. D. Bernal va popularitzar el concepte el 1957 a ‘La Història Social de la Ciència’. I Radovan Richta va afegir que aquest era un canvi que acabaria transformant la civilització industrial en una altre tipus de civilització.
Tradicionalment la tècnica es basava en l’experiència, però ara el desenvolupament tecnològic està impulsat i guiat per la ciència, aquesta és la revolució. Prenem com a exemple a Elon Musk: va agafar la innovació dels centres d’investigació científica i els va aplicar per produir el cotxe elèctric. Per això Jürgen Habermas afirma que la innovació cientificotècnica constitueix la principal força productiva del nostres temps.
Cada cop que apareixen tecnologies noves, hi trobem uns grups humans que els volen controlar i establir un domini durador, com ara la economia de plataformes (Amazon, Meta i altres), que no és economia del coneixement sinó una desviació. Normalment, en aquests canvis es creen moltes tensions i conflictes, però el procés de fons continua i a llarg termini acaba produint transformacions profundes en la civilització i la societat. Hauríem d’evitar la dictadura dels tecnòlegs i el perjudici a amples capes de la població. És perfectament possible.
Actualment la ciència, com s’està veient, te un munt d’enemics: teòrics de la conspiració, antivacunes, adversaris de la llibertat de pensament i de les Universitats, etc. Moltes persones combaten el coneixement, bàsicament perquè senten amenaçades les seves posicions actuals pels canvis que poden venir. També hi ha els ignorants voluntaris de tota la vida, que han adquirit un poder inesperat a través de les xarxes i els seus algoritmes.
Hi ha una batalla èpica, secular, entre les transformacions que impulsa el coneixement i les ambicions desorbitades d’alguns, juntament amb les resistències i violències que impulsen els egos temorosos. Són els inconvenients de viure en temps de transformacions disruptives.
